Com no podia ser d’altra manera, em vénen aquestes paraules a la taula d’un bar amb una copa fresca d’un líquid més bé daurat i coronat d’espuma.
Alguns dels meus companys sabran a què em refereixo i és que ara, ja em toca parlar de la meva experiència a la Cooperativa Es Lledoner en passat.
La cosa és que després de vuit anys entre aquelles parets de l’edifici de Sant Alfons, em costa deixar enrere aquella dinàmica, la manera de fer, la manera de SER.
Jo no vaig estudiar a aquella escola però sempre va formar part de la meva vida. Des de petit quan va tocar despedir-se dels companys de sisè i donar pas a la secundària, alguns dels meus companys de Portocolom si que s’hi van instal·lar. I com que les amistats no entenen d’escoles, jo vaig passar a conèixer molts d’alumnes d’allà i fins i tot hi vaig arribar a trobar alguna cosa més que amistat.
Tot allò em va dur a gaudir d’uns anys meravellosos com a mestre de música a primària. Vaig poder descobrir aquell edifici de façana gris per dins i vaig tastar el que era una manera de treballar totalment desconeguda per mi.
La meva resposta sempre era la mateixa: la cooperativa és com una família. Per què ho dic? Perque s’ha de remar. Remar fort i tots a la una. La flota de mariners no sol variar gaire i anam creixent junts, passant cursos, passany anys…
Ja no tens companys de feina, hi tens companys de vida, que et conèixen, saben quan no has dormit bé, que et cobreixen quan les forces no t’acompanyen i sobretot, que segueixen amb tu encara que el camí vos separi
Aquestes coses no s’obliden. Recordo el meu primer dia com si fos ahir. Els nervis, la il·lusió, les pors… la alegria. Gràcies a aquest temps allà he tocat amb les mans coses que no em pensava. He trepitjat terres llunyanes a la Índia, en aquell increïble viatge a Anantapur amb alguns membres de la sectorial. He trobat amistats que perduraràn, he acompanyat infants que ara ja venen als meus concerts i que em costa de creure que són ells quan veig que em treuen dos caps.
Alguns no et saluden per vergonya i d’altres córren a veure’t quan et troben pel carrer. Això és una cosa que marcai que et fa sentir que el teu temps ha estat ben invertit.
Ara em toca veure-ho des de fora ja que he emprès un altre camí, però segueixo duguent la dessuadora, la jaqueta, emprant la agenda escolar… Fint i tot el meu horari segueix el format del que tenia (si, fins i tot el pati) i la meva vena docent m’ajuda molt a enfocar el que serà a partir d’ara el meu camí a seguir.
Toni Duarte Adrover
Ara sommelier de cerveses. Però sempre, mestre de primària.
Des la sectorial d’ensenyament de la UCTAIB volem agrair el suport de ARÇ COOPERATIVA i la seva confiança amb aquesta nova etapa de la nostra revista Còdol.
