D’un temps ençà pens si el feminisme no el conformen també aquesta massa de dones diguem-ne corrents, alienes als debats i a les manifestacions d’una data que al cap i a la fi és també la seva data, tot i que no participin de manera directa en les mobilitzacions i les tertúlies de tota mena organitzades al voltant del 8M. No dic que no estiguin bé i que no siguin necessaris, aquests actes, que des d’Homes per la Igualtat – Mallorca també promovem, sinó simplement si les tasques quotidianes, els afectes i les cures -que de manera encara majoritària prodiguen les nostres parelles, mares i padrines- no haurien de figurar en un lloc destacat dels annals del feminisme, un moviment social que ha aconseguit molt més protagonisme en els darrers anys i que malgrat les discrepàncies estic segur que sabrà mantenir la seva essència i objectius.
Aqueixa és almanco la sensació que vénc experimentant darrerament en parlar del tema amb la gent corrent, persones majoritàriament no ideologitzades que tracten de dur una vida normal i que procuren -especialment elles, les dones, insistim-hi- donar un plus de vitalitat i millora a la nostra existència entre tanta mentida i confusió com ens assetja. M’estic referint a aquestes mares que un dia sí i l’altre també acompanyen els seus fills a escola, a aquestes padrines que mentrestant van a comprar i preparen el dinar per tal que estigui llest al migdia, sense abandonar per això altres tasques de suport personal i col·lectiu. A totes aquestes dones, en definitiva, que han fet de la seva vida un rosari de feines gairebé mai reconegudes però imprescindibles alhora per al normal funcionament de l’estructura familiar i social. I que massa sovint, no hi és de més recordar-ho, reben a canvi no ja la indiferència o el menyspreu envers la seva feina, sinó una violència cruel i incomprensible per part d’alguns -massa, dissortadament- homes, i a les xifres em remet.
Reconec que no m’acaba de fer la paraula “empoderament”, tan de moda en la terminologia feminista a l’ús. Vull dir que no estic segur que allò que necessiten la majoria de dones sigui poder, almenys en la seva accepció de força i/o de domini sobre algú o alguna cosa, sinó més aviat reconeixement, prestigi per treure-les de l’anonimat injust en què moltes d’elles continuen encara sumides. Me molesta, ho reconec, la típica i tòpica imatge usada en els cartells reivindicatius en què la dona mostra els seus bíceps en una inequívoca demostració de força. Em sembla un símil tremendament banal i masculí; crec més aviat que la seva força, la de les dones, rau també en la capacitat de cuidar, acompanyar, decidir i transmetre afecte a qui ho necessitat, en qualsevol àmbit o situació, i que sovint passa completament desapercebuda. Hauríem d’aprendre a valorar-la en la seva justa mesura, aqueixa capacitat; només llavors estarem en condicions de comprendre l’abast i la dimensió del feminisme, la seva intel·ligent aposta per la igualtat i la reconciliació amb el gènere humà.
Mentre arriba aquest moment no hi serà de més que en parlem, que utilitzem les paraules per a verbalitzar tots aquests sentiments i anhels universals. Per aquest motiu, una vegada més, el passat 11 de març duguérem a terme una nova edició de “Paraules per la Igualtat”, un senzill acte on comptàrem amb la presència de persones -homes i dones- que amb la seva paraula donaren testimoni d’aquesta necessitat inajornable. Mónica Calzetta Ruiz, Iolanda Cirer Sotos, Anna Moilanen Jaakola, Pep Noguera Estarellas, Joana M. Pastor Perelló, Jaume Perelló Alorda, Elisa Rosselló Forteza, Verònica Sáez Moragues, Horacio Sapere Grima, Antoni Torres Martorell y Jaime Tovar Jover foren, en aquesta ocasió, les persones que amb la seva veu manifestaren la seva voluntat de continuar avançant des de la normalitat, descobrint-nos l’excepcionalitat que, des dels seus postulats bàsics i irrenunciables, comporta el feminisme ben entès.
Tot plegat, i en el que ja gairebé constitueix una tradició quan parlam del 8M, va tenir lloc a l’Obrador de Músics de Marratxí, al bell mig del Pont d’Inca. Confiem que no sigui la darrera vegada que ens hi vegem, i confiem també que arribi el dia en què ja no serà necessari haver de celebrar aquesta i altres efemèrides lligades a la reivindicació dels drets de la dona. Serà senyal que hem assolit una normalitat del tot necessària, lligada a la convivència i al respecte imprescindibles per consolidar una democràcia que ara mateix trontolla perillosament a causa d’un perillós negacionisme, però també per la polarització estèril que tanca les portes a qualsevol via de consens en aquesta i altres matèries.
Miquel Àngel Lladó Ribas
(President d’Homes per la Igualtat – Mallorca)
Des la sectorial d’ensenyament de la UCTAIB volem agrair el suport de ARÇ COOPERATIVA i la seva confiança amb aquesta nova etapa de la nostra revista Còdol.
