A l’etapa d’ESO de Mata de Jonc, com a moltes altres escoles, sovint es posa damunt la taula, tant en la relació alumnat – docent, com en la relació docent – docent, la manca de capacitat d’autocrítica i reflexió que atribuïm a les persones adolescents.
Presumim que l’autocrítica és una capacitat, i gairebé una virtut, pròpia dels adults i no tant de les persones que cursen secundària; així com que la reflexió sobre assumptes extracurriculars és pràcticament impossible d’aconseguir dins un context educatiu sense que sembli forçós.
De manera fortuïta i sense cercar-ho, gràcies a una Situació d’Aprenentatge a l’assignatura de Digitalització de 4t d’ESO, s’ha generat un espai on els i les alumnes han volgut fer aquesta autocrítica i reflexió sobre un tema que els interessa i afecta diàriament: la seva relació i dinàmica amb l’ús dels dispositius mòbils.
L’objectiu principal de la Situació d’Aprenentatge era conèixer les mesures de seguretat a l’hora de fer servir dispositius digitals, ja siguin mesures de seguretat sobre l’ús (contrasenyes, atacs, amenaces), com sobre l’exposició (ciberassetjament, extorsió sexual, accés a continguts no adequats, etc.). Dins aquestes mesures d’exposició, es trobava l’ús saludable i la dependència tecnològica, mesures evidentment endèmiques.
Una vegada tractats els continguts teòrics, es va fer la següent proposta voluntària a l’alumnat:
- Monitorem l’ús dels nostres dispositius durant una setmana.
- Fem una base de dades i posterior anàlisi de la quantitat de minuts d’ús en general (entre setmana i en cap de setmana), segons el tipus d’aplicació (xarxes socials, jocs i oci) i, finalment, quantitat de desbloquejos durant el dia.
- Fem l’experiment de no fer servir el mòbil durant una setmana sencera i després analitzem l’experiència i les sensacions.
El moment en què l’alumnat de 4t d’ESO va rebre aquesta proposta, les cares de tots ells i totes elles no denotaren ni interès ni entusiasme; més aviat, tot el contrari. Un parell (mallorquí) de persones varen demanar si era obligatori i la resposta va ser sincera:
«No és obligatori fer la proposta, és una convidada que es fa cap a la reflexió i l’autocrítica. És obvi que podeu fer la proposta inventant-vos les dades i les reflexions, però la manca d’honestedat no és cap a la figura docent, sinó, cap a vosaltres mateixos com a individus. Com a mostra d’empatia i també de curiositat, des de la docència de l’assignatura, acompanyem l’alumnat com un ésser més dins l’experiment proposat».
L’efecte crida i la possibilitat d’emprar el mòbil a classe va engrescar la totalitat del grup, almanco durant la primera fase de la proposta: l’enregistrament de l’ús.
La segona part de la proposta va quedar enllestida amb la feina col·laborativa de tot el grup, que introduí les dades a un full de càlcul, programat per tal que mostrés:
- en vermell quines persones superen les tres hores d’ús
- en groc, entre tres hores i una hora d’ús
- i en verd, menys d’una hora d’ús.
Els colors parlen per si mateixos:
Un recull d’anàlisis estadístiques arran dels enregistraments d’ús, fetes pel mateix alumnat, varen ser el brou de cultiu que impulsà la gran majoria a intentar millorar la seva relació amb els mòbils i el temps que en dediquen, iniciant una setmana de desconnexió total dels seus dispositius.
- 13 minuts és el temps mitjà entre desbloquejos
- 3,5 minuts és el temps d’ús mitjà per a cada desbloqueig
- 3 h 45’ és la mitjana de temps d’ús al dia entre setmana
- 5 h 23’ és la mitjana de temps d’ús al dia en cap de setmana
La tercera part de la proposta oferia temps i espai de reflexió i autocrítica.
Temps – ja que l’alumnat, durant els moments en què no ha volgut fer ús del telèfon mòbil, ha pogut pensar i adonar-se de la dependència que en té.
Espai – ja que l’alumnat ha hagut d’escriure un recull de reflexions, com ara:
«Relacionar els impulsos de fer servir el telèfon amb fets concrets», «Evolució d’emocions durant els dies de desconnexió», «Reflexió sobre l’experiment total i sobre si es consideren malalts i malaltes tecnològics».
A continuació es mostren algunes reflexions de diferents alumnes:
«Crec que avui en dia tenim el mòbil com un aparell indispensable a la nostra vida i no ho és, encara que solem justificar el seu ús dient que és necessari per comunicar-nos i per orientar-nos. I, quan veus les estadístiques de l’ús diari, pràcticament no l’usem per a això, sinó tot el contrari: en lloc de comunicar-nos amb la persona que tenim al davant, ens aïllem dins del mòbil. […]»
«[…] Una altra de les coses que m’he adonat és que en el temps lliure tenc dificultat per trobar alternatives atractives per substituir l’ús del mòbil […]»
«[…] Després d’una setmana, continuo viciat i enganxat (no mentiré), però amb molta menys importància, fins i tot m’arriba a avorrir un poc. […]»
«[…] M’ha agradat molt aquest repte, m’ha servit per veure els meus defectes digitals. Però sabent el que m’ha costat, no el tornaria a fer. Ha estat un gran aprenentatge, però amb una vegada basta.»
Com a darrera reflexió, creiem que l’èxit d’aquest experiment ha estat que l’alumnat no s’ha sentit ni obligat ni jutjat. Ha tingut curiositat i s’han ajudat mútuament. També s’ha pogut observar que entre ells mateixos i elles mateixes s’han incentivat i hi han afegit un grau de competitivitat per veure si eren persones capaces d’assolir un repte tan gran com aquest.
Des la sectorial d’ensenyament de la UCTAIB volem agrair el suport de ARÇ COOPERATIVA i la seva confiança amb aquesta nova etapa de la nostra revista Còdol.
