És difícil saber en quin moment, entre els valors que transmetem com a societat, vàrem perdre de vista el medi ambient, el medi on es produeix la vida, la nostra i la de tots els éssers vius. Potser tot va començar quan amb els inicis d’aquest capitalisme que avui va fora corda, la natura va passar a ser sobretot font d’explotació, més que de veneració, com ho havia estat a les cultures antigues, més arrelades a la terra.
I malgrat el nostre estil de vida urbanita, i la revolució tecnològica de les darreres dècades, la realitat és que la nostra vida segueix depenent del bon estat de salut de la biosfera, i dels aliments que el camp (que encara existeix) produeix. El cost del breu temps en què els humans hem habitat el planeta s’ha saldat amb dos grans problemes ambientals que amenacen la supervivència de moltes espècies, inclosa la nostra: el canvi climàtic i la destrucció de biodiversitat.
Un milió d’espècies, el 10% del total, són greument amenaçades per l’activitat humana, i cada dia en desapareixen, especialment d’insectes. Els efectes d’aquesta destrucció de biodiversitat, que al cap i a la fi implica equilibri dels ecosistemes, encara s’han de fer notar, però ja afecta sobretot a insectes imprescindibles per a la nostra supervivència, com són les abelles, encarregades dels processos de polinització. El canvi climàtic, generat en bona mesura per l’extracció i consum indiscriminat de combustibles fòssils com el carbó, el petroli i el gas, que encara expliquen molts dels conflictes armats del segle XXI, també accelera la vulnerabilitat dels ecosistemes, i especialment la dels ecosistemes insulars, com és el cas de les Illes Balears. A més de l’increment de les temperatures -que es percep clarament a les aigüest de la Mediterrània- i dels fenòmens climàtics extrems, la pujada del nivell de la mar, que és ja inevitable, modificarà dramàticament el nostre litoral i l’activitat turística i humana que s’hi desenvolupa.
La metàfora de l’actitud de la comunitat internacional davant tot això la podem trobar en les reaccions al desgel dels casquets polars, especialment a l’hemisferi Nord. A Groenlàndia, Trump no ha tengut altra ocurrència que fer una oferta de compra per aprofitar que ara serà més fàcil extreure’n els recursos naturals; a l’Àrtic, Xina es planteja una «ruta polar de la seda». I mentre això passa, i milions de persones són desplaçades dels seus territoris per l’empitjorament de les condicions climàtiques i les guerres pels recursos naturals, els compromisos en la lluita contra el canvi climàtic són encara molt enfora de ser efectius.
De fet, han estat els joves a nivell internacional, encapçalats per la sueca Greta Thunberg, que han assenyalat la hipocresia dels adults, d’aquells que tenen poder per canviar les coses i no ho han fet. Part de la llavor d’aquest moviment, a més de l’activisme dels seus integrants, tant de Fridays for Future com d’Extinction Rebellion, que és un moviment intergeneracional, ha estat l’educació que han rebut. Una educació que com el conjunt de la societat i especialment els líders polítics, potser no ha estat a l’alçada de l’emergència climàtica davant la qual ens trobam, però que ha estat suficient com per identificar la contradicció fonamental: o feim alguna cosa o ens jugam la vida de totes.
Si aquesta educació ambiental, a més de fer-se a les escoles, s’estén al conjunt de la societat, a espais informals, i impregna els mitjans de comunicació que també són generadors d’opinió i de cultura, com la publicitat, haurem fet una passa més. I si actuam, els qui tenen més poder per fer coses ens hauran d’escoltar. En coherència amb allò que afirmava l’ecopedagog Francisco Gutiérrez, que educar és impregnar de sentit les coses de la vida quotidiana, si qualque cosa té sentit que facem aquells que tenim responsabilitats en educació, sigui quina sigui la nostra matèria o nivell, és que replantegem el sentit d’allò que miram de transmetre. No podem deixar d’ensenyar les coses importants, i aquesta ho és, tant pel que fa als continguts del que cal ensenyar (i aprendre, que els joves han deixat ben clar que també podem aprendre del seu compromís), com dels valors i actituds (cooperar i no competir, estimar i respectar la vida, viure amb dignitat però amb austeritat) i les destreses (desenvolupar el pensament crític i implicar-se en les accions de canvi necessàries).
A casa nostra, a més dels col·lectius esmentats, també es varen crear fa poc els Docents pel Futur, que al seu blog Escoles pel Futur plantegen tota una sèrie de propostes i accions per comprometre’s des dels centres educatius a fer front al canvi climàtic. Una d’elles és la campanya ‘Nadal amb el planeta’, perquè aquestes dates tan especials no tenen perquè passar necessàriament pel consum excessiu, superflu i innecessari si volem ser conseqüents amb el món en què vivim. Amb el món en què volem seguir vivint.
Enllaç al blog: www.escolespelfutur.cat
David Abril Hervás
Professor del Departament de Filosofia i Treball Social de la UIB
Des la sectorial d’ensenyament de la UCTAIB volem agrair el patrocini de ARÇ COOPERATIVA i la seva confiança amb aquesta nova etapa de la nostra revista Còdol
