El Consell de Seguretat de l’ONU ha aprovat aquest divendres una resolució sobre el Sàhara Occidental que suposa l’abandó del poble sahrauí, en una mostra més del devastador colonialisme i la interessada connivència dels poders internacionals.
La resolució, patrocinada pels Estats Units amb el suport de França, marca un gir important en l’enfocament de l’ONU, tradicionalment basat en el dret a l’autodeterminació i la celebració d’un referèndum per decidir el destí de l’antiga colònia espanyola.
Es tracta doncs, d’una nova acció que fa de la convivència mundial quelcom injust, perjudicial i basant en la desproporció de forces que pretenen perpetuar les condicions de vida dels països empobrits per al benefici dels estats opressors.
Breus apunts històrics
El conflicte sahrauí va començar com una lluita contra la colònia espanyola. A principis dels anys 70, seguint l’onada de descolonització a la resta del continent, els sahrauís comencen a aixecar-se enfront de l’ocupació espanyola. El 1974, Espanya promet als sahrauís un referèndum d’autodeterminació. Però, Espanya va trair els saharauis i el Marroc va iniciar l’ocupació.
El 14 de novembre de 1975, el Marroc i Mauritània signen amb l’estat espanyol un acord pel que Espanya es compromet a retirar-se del Sàhara Occidental i aquest territori seria dividit entre el Marroc i Mauritània.
Els sahrauís denuncien l’acord i , poc després, les tropes espanyoles comencen a retirar-se. Marroc i Mauritània llancen els seus exèrcits a la conquesta del Sàhara Occidental davant de l’oposició dels seus habitants.
Posteriorment, van tenir lloc bombardejos marroquins i fugida dels sahrauís als camps de refugiats. Les forces aèries marroquines van bombardejar pobles sahrauís, utilitzant en algunes ocasions napalm i fòsfor blanc. Desenes de milers de sahrauís fugen cap a Algèria, on es construeixen camps de refugiats al mig del desert, fins a l’actualitat.
Comença la Guerra entre el Marroc i el Front Polisario. El Front Polisario planteja oposició davant del potent exèrcit marroquí que rep el suport de França i els Estats Units. Mauritània accepta la seva derrota davant el Polisario el 1979 i reconeix la sobirania del poble sahrauí sobre el Sàhara Occidental. Els combats entre el Marroc i el Front Polisario s’estenen durant 16 anys.
Després d’aquest llarg període de lluites, arriba el Pla de pau de l’ONU. Marroc i el Front Polisario signen el 1991 l’alto el foc sota auspicis de l’ONU. Al final de la guerra, el Marroc controla un 80% del territori del Sàhara Occidental. Això inclou la quasi totalitat de les zones poblades, els dipòsits de fosfats i els recursos pesquers. El 20% restant del Sàhara Occidental, controlat pel Front Polisario, és un terreny inhòspit del desert interior.
A més, el Marroc va construir un mur de més de 2.200 quilòmetres que separa els dos territoris. Al llarg d’aquesta Mur de la Vergonya es troba un dels camps de mines més grans del món. El pla de pau signat per les dues parts estipula la creació d’un cens per celebrar un referèndum, en el qual, els sahrauís puguin triar entre la integració al Marroc o la independència.
Però, malauradament el referèndum mai es porta a terme. L’ONU tenia previst realitzar el cens en unes poques setmanes, però a causa de les contínues traves imposades pel Marroc, el cens va trigar més de 8 anys a completar-se. I quan l’ONU ho va publicar l’any 2000, el Marroc es va negar a acceptar-ho. A més, des de la signatura de l’alto el foc el 1991, el Marroc incentiva a molts dels seus ciutadans a mudar-se al Sàhara Occidental, incrementat, així les seves opcions d’èxit davant una possible votació. Avui, el referèndum encara no s’ha celebrat. Cap país del món reconeix el Sàhara Occidental com a part del Marroc. Però els interessos dels seus aliats (els governs de França i els EUA, les grans empreses espanyoles) fan que el Marroc no senti cap urgència per trobar una solució.
Actualment, 500 mil sahrauís viuen dividits entre territoris ocupats pel Marroc, territoris alliberats, campaments de refugiats a Algèria i la Diàspora. 200 mil sahrauís viuen als territoris ocupats pel Marroc, a l’oest del mur de la vergonya, en una situació de setge i repressió continua. Conviuen amb 300 mil marroquins, dels quals, el 66% són policia o exèrcit, que viuen en habitatges construïts especialment per ells, en poblats separats. Les ciutats més poblades dels territoris ocupats pel Marroc són Al-aiun i Dajla, on la presència policial i militar és exagerada.
Els campaments de refugiats del Sàhara estan al sud-oest d’Algèria, a la regió de Tindouf i porten el nom de les ciutats del Sàhara Occidental: El Aaiún, Auserd, Semara i Dajla Allí hi viuen 180 mil persones! Al mig del desert, en condicions extremes, resistint des de fa més de 30 anys. Cada campament de refugiats es diu Wilaya, i s’estructura en nuclis més petits anomenats Dahiras. La població viu en haimes, sense aigua corrent ni electricitat i depèn de l’ajuda internacional per subsistir.
Uns 30 mil sahrauís viuen a territoris alliberats, situats a l’est del mur de la vergonya. La majoria són nòmades sahrauís, que viuen dels pasturatges de camells. Bir Lahlu és la capital provisional de la RASD, i l’any 2016 va ser visitada per Ban Ki-moon, primer secretari general de l’ONU que visita els territoris alliberats.
A més, actualment, la diàspora sahrauí es reparteix en molts països, sobretot a Espanya i Cuba.
