L’encariment de l’habitatge, l’especulació immobiliària i les dificultats d’accés a una llar digna posen de manifest les limitacions del mercat actual i la necessitat d’impulsar polítiques públiques que garanteixin aquest dret fonamental.
Les eleccions del 29 de novembre poden representar, segons alguns analistes, un punt d’inflexió en la democràcia espanyola. Més enllà de l’alternança habitual entre partits polítics, una eventual majoria absoluta del PP i Vox podria comportar un canvi profund en el model polític i social, amb conseqüències sobre els drets fonamentals i les conquestes socials assolides durant les darreres dècades.
En aquest context, els grans reptes de l’economia espanyola —l’habitatge, la desigualtat, l’augment del cost de la vida, les pensions i la transició ecològica— podrien veure’s agreujats per polítiques que prioritzen el lliure mercat per damunt de la intervenció pública.
L’habitatge, una emergència social
Un dels exemples més evidents és el problema de l’habitatge. El rebuig del PP, Vox i Junts als decrets impulsats pel Govern per donar resposta a aquesta situació posa de manifest les profundes diferències sobre com afrontar una crisi que afecta cada vegada més sectors de la població.
Els joves troben enormes dificultats per emancipar-se, les famílies amb rendes baixes destinen una part desproporcionada dels seus ingressos a l’habitatge i, fins i tot, les classes mitjanes tenen problemes creixents per accedir a una llar.
Davant aquesta realitat, confiar exclusivament en el lliure mercat resulta insuficient. El mercat immobiliari presenta desequilibris importants entre l’oferta i la demanda que fan necessària una regulació pública i una aposta decidida per la construcció d’habitatge social.
La inversió estrangera i l’especulació immobiliària
Un altre factor que contribueix a explicar la situació actual és el pes creixent de la inversió estrangera en el mercat immobiliari espanyol.
L’economista José Manuel Naredo analitza aquesta qüestió a l’article «España en venta al cuadrado: sobre la venta de activos patrimoniales al capital extranjero y sus consecuencias», publicat a la Revista de Economía Crítica.
Naredo diferencia dos tipus d’inversió estrangera: aquella que es destina a crear noves activitats productives, que genera ocupació i riquesa, i aquella que consisteix en l’adquisició de béns patrimonials ja existents, que simplement implica un canvi de propietat.
Segons la seva anàlisi, una part molt significativa de la inversió estrangera rebuda per Espanya durant les darreres dècades s’ha orientat a l’adquisició d’actius immobiliaris, financers i empresarials.
Aquest procés es va intensificar amb la incorporació d’Espanya a la Unió Europea i, posteriorment, amb l’adopció de l’euro. La inversió immobiliària estrangera ha crescut especialment a les grans ciutats i a les zones turístiques, on la pressió sobre els preus és més elevada.
Tot i que la major part dels habitatges continuen en mans de particulars i que les persones jurídiques representen una proporció minoritària de la propietat, la concentració de determinades inversions en zones tensionades pot tenir conseqüències importants sobre el conjunt del mercat.
Els efectes sobre el preu de l’habitatge
La presència de grans operadors immobiliaris, l’activitat especulativa i l’expansió dels habitatges turístics contribueixen a incrementar la pressió sobre els preus.
En moltes ciutats, la proliferació de pisos destinats al lloguer turístic redueix l’oferta residencial i afavoreix el desplaçament de la població cap a la perifèria. Paral·lelament, les operacions de compravenda amb finalitats especulatives poden influir en les expectatives de preus del conjunt del mercat, inclosos els petits i mitjans propietaris.
Aquesta combinació de factors contribueix a explicar per què l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes socials i econòmics del país.
Més habitatges, però per a qui?
Davant aquesta situació, les propostes centrades exclusivament en l’augment de la construcció resulten insuficients si no es garanteix que els nous habitatges siguin accessibles per a la població que més els necessita.
No es tracta únicament de construir més, sinó de determinar quin tipus d’habitatges es construeixen, a quin preu i a qui van destinats.
Per això, resulta imprescindible avançar cap a un model que incorpori mesures de regulació dels lloguers, mecanismes de protecció dels contractes existents, limitacions als habitatges turístics i actuacions contra les pràctiques especulatives dels grans fons d’inversió.
Els decrets impulsats pel Govern, tot i no resoldre el problema estructural, representaven, des d’aquesta perspectiva, un intent d’afrontar algunes de les situacions més urgents.
L’habitatge com a dret, no només com a mercaderia
La crisi de l’habitatge evidencia la necessitat de revisar un model que ha afavorit la consideració dels immobles com a actius d’inversió per damunt de la seva funció social.
Garantir l’accés a un habitatge digne exigeix polítiques públiques valentes, una regulació efectiva i una ampliació del parc d’habitatge social i assequible.
En definitiva, el problema de l’habitatge no es resoldrà únicament amb més construcció, sinó amb un canvi de model que situï les necessitats de les persones per davant de l’especulació i la rendibilitat immobiliària.
