Les cooperatives han de fonamentar-se en les pràctiques humanes i socials

Hi ha converses que no haurien de perdre’s mai. Paraules dites sense pressa, records que es cusen entre rialles, silencis carregats de sentit i experiències viscudes que expliquen molt més del que sovint queda escrit als documents oficials. La història del cooperativisme educatiu a les Illes Balears també s’ha construït així: a partir de reunions, consensos, renúncies, conviccions fermes i moltes hores de feina compartida.

En el marc dels 40 anys de la UCTAIB, la Sectorial d’Ensenyament ha volgut aturar-se un moment per mirar enrere i escoltar aquelles persones que, des dels inicis, ajudaren a bastir un model educatiu singular: el de les escoles cooperatives. Presidents, presidentes, secretaris i secretàries —d’ahir i d’avui— es retrobaren en una conversa pausada i sincera per recordar els orígens de la Sectorial, els reptes dels primers anys, les lluites compartides, els moments d’incertesa i les fites assolides. L’acte, conduit amb sensibilitat i encert per Jerònima Muñoz Pomar —a qui volem expressar un sincer agraïment per la feina feta—, va contribuir a crear un espai de diàleg proper i respectuós que va afavorir el record compartit i la reflexió col·lectiva.

No es tractava només de fer memòria. Es tractava, sobretot, de deixar testimoni. De preservar un llegat col·lectiu fet de compromís, activisme i conviccions profundes; d’entendre per què les cooperatives d’ensenyament han estat, i continuen essent, una manera diferent d’entendre l’educació: més democràtica, més humana, més arrelada al territori i als valors de l’economia social.

D’aquesta trobada —tan emotiva com necessària— neix aquest relat coral. Una conversa entre persones que varen obrir camí, que varen defensar un model quan encara era desconegut o incomprès i que avui, amb mirada crítica però també esperançada, reflexionen sobre el present i el futur del cooperativisme educatiu.

Una trobada entre generacions cooperatives

«És l’esforç i l’ànim, i no l’èxit —que al capdavall depèn de la fortuna—, 

allò que realment ens valoritza.» 

Encarna Viñas Olivella (Mestra de mestres (1919-2004)) 

L’horabaixa té color d’emoció. En un dels carrers més cèntrics de la ciutat de Palma, fa olor de croissant calent, de cafè acabat de moldre i de nervis de xocolata. Puntualitat britànica, jaquetes a la mà perquè no fa fred, la primavera és generosa i els seus ulls també, acabats de retrobar després de ves a saber quin temps. 

Són presidents i secretaris de la sectorial, en masculí i femení. O eren, els temps verbals es dilueixen mentre van entrant i admiren les fotografies del local, molt cool. Tothom s’asseu, riuen, escolten amb delit el discurs del cambrer del local, qui mentre posa taula explica que el pastís de xocolata amb praliné d’avellana, el de xocolata amb farina d’ametlla, el de formatge  i el  bescuit de cafè amb praliné són un pecat immortal que ens farà el cafè més desitjat. 

La tertúlia serà informal. Així sembla que estan un poc més tranquils. Es tracta de parlar, de recercar dins la memòria de la Sectorial, dels qui la fundaren i dels qui, encoratjats, han agafat el relleu. N’Enric riu còmplice amb na Jacqueline, contagien entusiasme a la resta. Comencen a narrar petites històries i encara no hem posat en marxa la gravació. Són un torrent de genialitat. N’Antònia també connecta amb totes les remembrances que deixen aguaitar i demana que baixin la música ambient, que està massa forta. En Xavier gestiona els pastissos, reparteix torcaboques i bones maneres. Mentre, en Kico i en Jaume, amb un rigor coordinat, activen el protocol de la reunió gens protocolària. Comencen a parlar dels inicis de la Sectorial d’Ensenyament, que  va sorgir de la  necessitat  de les cooperatives de tenir algú que les representàs com a col·lectiu

Jacqueline Cardell: Quan entràrem a la UCTAIB, les cooperatives d’ensenyament ens trobàvem amb una problemàtica concreta dins la Unió. Hi havia diversitat de criteris: uns apostaven per muntar una sectorial dins la UCTAIB, d’altres proposaven fórmules paral·leles. La UECOE volia que seguíssim el seu model, és a dir, que fos una entitat independent, no inclosa dins l’estructura de la Unió. Però, finalment, optàrem pel model que tenim ara. I es va fundar durant el  mes de març o abril de l’any 2000. El seu principal objectiu era agrupar les cooperatives i coordinar-les, perquè fins a aquell moment, les cooperatives d’ensenyament anaven cadascuna per la seva banda.

Recordem que les competències en educació passaren del Ministerio de Educación a la Conselleria a finals del 97 i les gestions s’havien de fer a la capital. Pensem també que quan la LODE es va implantar, i amb aquesta s’iniciaren els concerts educatius, les cooperatives varen quedar les darreres. Record que el CIDE va passar per davant de La Salle o Madre Alberta, però va ser gràcies a en Manchado (president de la UECOE en aquell moment) qui, des de Madrid, va moure fils per poder signar els concerts amb certa prioritat.

Antònia Torres: Un altre assumpte important era que tots teníem el règim d’autònoms en aquella època. I era simplement perquè els doblers no bastaven a la cooperativa.

Jacqueline Cardell: És així…Retorn a la idea inicial: diríem que el primer objectiu d’aquesta sectorial va ser agrupar les cooperatives i coordinar-les. El segon era fer-nos visibles davant les institucions. Això implicava tenir representació, tenir una veu, fer que ens coneguessin. Pensem que els models d’escola que hi havia eren el col·legi públic, el col·legi privat i nosaltres, que, com sempre s’ha dit, érem la tercera via. Érem centres d’ensenyament d’economia social. Tot això sonava estrany: ser concertats i no ser religiosos s’havia d’explicar. No érem un model religiós, ni privat ni públic.

Enric Pozo: Aquest tema sempre s’ha prestat a molta lluita. Sempre s’havia concertat pensant en el model religiós i veníem a rompre esquemes. Contínuament, havíem d’explicar que no érem escola catòlica, que érem cooperatives. 

Jacqueline Cardell. El nom «cooperativa» va ser com un leitmotiv per a  tots. La primera vegada que vàrem tenir contacte oficial amb Ensenyament va ser una vegada que ens varen convidar a totes les titularitats (patronals, escola catòlica, la CECE…) a l’Escola de Turisme. Vaig entrar en aquella sala,  ens havíem de trobar amb en Flaquer, Conseller d’Educació. I ell no havia arribat. Tots els de les  patronals eren allà. Tothom em va mirar, però no em digueren res. En això que va entrar Flaquer i va ser l’únic que em va donar dues besades (havia estat alumne meu). Després de saludar-me, tots els altres varen començar a fer-me un poc més de cas. Aquest va ser el primer contacte que vàrem tenir amb una institució. Pensem que en aquells moments ni els sindicats ni les patronals ens volien. No encaixàvem.

Antònia Torres: Els sindicats que hi  havia eren I’STEI, Comissions Obreres, USO, FETE-UGT i  FSIE. Però me’n recordo molt de totes les traves que ens posà  I’STEI.  Ho dic perquè jo he estat afiliada durant molts d’anys. No eren divergències, era un rebuig total de patronals, sindicats, etc. Tot i que, quan es va fundar, hi havia més gent de concertada que de pública. Recordem aquella època de les camisetes verdes, per posar un exemple. No volien que els de la concertada participàssim en tots els actes. Sort que  Pere Polo i Neus Santaner que varen dir ‘fins aquí podem arribar’.

Parlen sense treva i aporten moltes anècdotes. Riuen constantment, mentre expliquen quins eren els reptes d’aquell projecte de sectorial acabat d’estrenar

Jacqueline Cardell: Volíem estar a les meses. La primera va ser la de l’Ensenyament Concertat. I després la Mesa de Concerts, diria que la més important de totes. I no teníem alliberats. Els sindicats tenien alliberats, la patronal tenia alliberats.L’arribàrem a aconseguir, però no era una gràcia que ens feien; tothom en tenia 

Antònia Torres: Jo vaig ser la primera alliberada de la sectorial… I tu feies doble feina!

Jaume Vicens. Crec recordar que els primers alliberats eren per al mòdul íntegre. L’altre mig es va aconseguir després.

Jacqueline Cardell Recordo justament les renovacions dels mòdul íntegre… perquè cada vegada que hi havia un canvi de govern tota la informació desapareixia. Un dia me crida, ara no recordo qui era, i em diu ‘Jo sé que teníeu un conveni de mòdul íntegre, però no en tenc ni punyetera idea i, a més a més, no sé on són els papers‘. Vaig haver d’anar-hi jo amb els meus.

Antònia Torres.Quan hi havia un canvi de color polític, els traspassos eren un tema espantós, els uns i els altres es feien un poc la punyeta. I després també hi havia un altre assumpte: s’havia de tornar a negociar tot el que ja estava clar, concedit i en marxa. Un esgotament.

Jacqueline Cardell. Pensem que en aquell moment, les cooperatives grans estaven en el mòdul íntegre.

Xerren d’una sectorial que tenia una importància brutal pel tema econòmic, per tema de subsistència. Era tan important? Una d’elles tasta el pastís de formatge mentre l’altra pren la iniciativa…

Jacqueline Cardell. I tant! No podíem seguir una ideologia. A vegades votàvem amb la patronal i a vegades amb els sindicats. Depenia de quins eren els interessos del moment. 

Antònia Torres Era una cosa pràctica, pura supervivència. Les cooperatives vàrem estar malament durant molts anys. Recordo èpoques en les quals, quan arribava el mobiliari, els dissabtes, tots (mestres, pares i amics) anàvem a l’escola a fer les feines, a pintar,…En aquells moments era pràcticament per començar, per tenir cadires per seure. Hi va haver molta gent al voltant que creia en les cooperatives i ens ho posaven fàcil (ja ens pagareu quan vulgueu). Els bancs, gràcies a pares que ens assessoraven i sabien d’economia, ens deixaren  els doblers per comprar l’edifici. Si no hagués estat així, no ens obrien les portes. És que havíem de ser, a part de directors i presidents, gestors econòmics. I això era complicat perquè ningú ens havia ensenyat, no era el nostre àmbit. No tot era tan clar i transparent com ha d’esser avui en dia. Fèiem una feinada de telefonar a na Jacqueline, me’n recordo bé, si teníem feines o problemes amb el banc, etc. Era el nostre suport.

Jacqueline Cardell. Teníem la funció d’aglutinar i de servir de referent, d’informar quan havíem tingut reunió, a través d’una acta que s’enviava a totes ses cooperatives. A les reunions, perquè vegeu, no se’n feien. Nosaltres sí, i encara es fan, però es va començar així… Llavors va entrar en Xavier Seguir i jo  vaig començar a descansar!

En Xavier mira per sota de les ulleres, entre satisfet i orgullós. El seu cafè sembla que ja s’ha refredat. Expliquen, mentre, que eren actes que es feien en castellà, les sessions també ho eren. Comencen a parlar del moment en el qual el català comença a ser una llengua viva a les escoles cooperatives

Enric Pozo.Quan feim un canvi important envers la llengua va ser en el I Congrés de Sant Honorat. Allà es van marcar els trets d’identitat i el català es va convertir en llengua d’aprenentatge i de comunicació a l’escola. I sempre de manera lliure, no tothom hi restava còmode, però es va arribar a un consens. 

Na Jacqueline encara no ha acabat la seva història, fa un incís i passa per damunt, de moment, d’aquest tema. És un esperit rebel.

Jacqueline Cardell. Després de les meses, aconseguírem  formar part del Consell Escolar de Mallorca. Contaré una anècdota. Un dia em telefona Tòfol  Vidal, que era el director general de Planificació i Centres. “Voleu estar en el Consell Escolar, però hi ha un problema: duis a remolc Es Liceu i nosaltres no volem que hi entrin perquè són molt rojos”. Li vaig haver d’assegurar que si entràvem jo en seria la presidenta. A part, em va dir que en Rodríguez, president del PP de Mallorca, em volia conèixer. Quedàrem a la seu, tal dia. Jo em pensava que era la Seu de la Catedral i no,  era la seu del partit. Era en temp d’en Matas. És vera també que en Vidal havia estat alumne del Cide i aquest fet ens va afavorir per entrar. Com a condició varen demanar també que hi hagués representants del col·legi de llicenciats, era un intercanvi de cromos. Així va ser com entràrem. I estic d’acord amb tu, Enric. El congrés va suposar una fita molt important: totes les cooperatives d’ensenyament posàvem per escrit els nostres trets d’identitat comuns.

N’Enric agafa el testimoni i comença a parlar d’aquell I Congrés de Sant Honorat que celebraren les escoles cooperatives l’any 2008 i dels seus objectius.

Enric Pozo. Un dels principals era tenir uns trets d’identitat comuns de totes les cooperatives d’ensenyament. Crec que s’hauria de fer un segon congrés per actualitzar-los i repassar-los. Per exemple, s’ha de llevar el concepte de TIC o adaptar-lo a la implantació de la intel·ligència artificial.

Antònia Torres: Abans de la celebració del Congrés de Sant Honorat, tots aquests principis s’havien enviat a totes les cooperatives, s’havien discutit, es va treballar moltíssim des del consens. Va ser un moment molt important de les cooperatives. Me’n record que en moltes ocasions vaig fer moltes reunions per arribar a consensuar fórmules que volguéssim dir exactament el  que volíem i sense excloure ningú ni cap punt de vista.

Ens conten la història d’aquell congrés a l’ermita situada a Randa. Ja s’ha deixat un poc de banda el relat dels inicis i les incerteses econòmiques. 

Ara la discussió ja entra dins l’àmbit pedagògic. En l’actualitat, tenim representació a les meses, tenim el tema de gestió ordenat, tenim una línia pedagògica definida, la lluita és la mateixa, però està tot més institucionalitzat. Quin és  el nou desafiament que té la sectorial?

Kico López. Aquesta és una reflexió final, diria jo. Abans de res, vull manifestar l’agraïment per tot allò que s’ha fet, el llegat que ens heu deixat. Necessito coses com aquestes: escoltar-vos és un regal. Aprofito per dir que trobo que s’han de revisar els trets d’identitat, reobrir el debat. 

En Kico fa que s’emocionin una mica. Es lleven mèrit, però el tenen tot, vulguin o no

I si anam cap al tema, crec que ens falta professionalitzar més aquesta feina, tenir una xarxa  més compacta, ser més capaços de defensar les nostres idees en aquestes meses. Ens tracten molt bé, però tenim la impressió de poca incidència. Les altres institucions tenen una estructura molt forta, la nostra sectorial l’hauria de tenir. La intercooperació seria la base, anar tots junts. A la pràctica, tothom té una línia de feina i quan ens hem de fer costat ho feim, però calen línies conjuntes més fermes. Tenim una base molt important, però …

Xavier Seguí: …la ideologia dins les cooperatives no està tan present com caldria o, si més no, com en altres èpoques.

Jacqueline Cardell. S’ha perdut, així és. Estic decebuda, pel que veig ara…

Xavier Seguí. Anys enrere, érem més militants amb el plantejament ideològic cooperatiu. La societat ha canviat molts els valors, no és culpa o responsabilitat del moviment cooperatiu. La societat ha esdevingut més banal.

Jaume Vicens. Es podria dir que han agafat una praxis semblant a la dels funcionaris, amb tots els respectes

Jacqueline Cardell La lectura podria ser que entren a les cooperatives i “compren” un lloc de feina com si fossin funcionaris, és la impressió. Et dono la raó.

Antònia Torres Hi ha hagut moments en què la gent ha posat el pis perquè la cooperativa pogués accedir a un crèdit. Els consells rectors posaven els béns personals. Alguns posaven doblers de la seva butxaca. No s’explicitaven els esforços personals. Érem com a una família, aquestes circumstàncies creaven vincles molt potents, molt poderosos. Avui en dia ha de ser d’una altra manera la gent perquè clar, no ha fet tot aquest bagatge, és impossible que pervisqui aquest sentiment. 

Quan contes que havies d’anar a secretaria a demanar si podies fer una cosa o l’altra i et deien que no perquè ja havíem superat el pressupost, i ara veus aquesta bonança… Pocs són conscients que hi és perquè abans hi va haver  una gestió de postguerra.

Afegiria, respecte  allò que en Kico deia, que les cooperatives s’han de basar en les pràctiques humanes i socials. A l’àmbit social es necessita, és una reflexió que han de fer. Calen estratègies per interactuar, per oferir  un model humà i social, no per a les persones i per als cooperativistes, enfoco més cap al nostre alumnat. I és molt difícil, no sé com s’ha de fer.

La solemnitat s’ha assegut a la taula. Hi ha un cert sentiment de decepció; mentre, s’afegeixen pastís o acaben de beure una infusió que fa olor de fruits vermells.

Enric Pozo: Falta activisme, falta acció. Tenim una base fonamental cooperativista i és important per a tots. Aquest sentit de cooperativisme i sentit d’escola ja s’ha diluit si comparam amb els professors que hi érem des d’un principi en la fundació de cada cooperativa. Ara molts semblen funcionaris a les escoles, com deis:  arriben, fan les seves aportacions i s’estabilitzen en un lloc o en un altre. Però tinc la sensació que hem perdut un poc  la força d’identitat cooperativa. Això també em passa amb la sectorial, costa veure’ns a tots com un conjunt envers un mateix objectiu. D’aquí ve allò de la manca d’activisme: no hem de deixar caure  la memòria a cada escola. Els joves han de sentir l’escola cooperativa com quelcom més  que una arrel econòmica que ha d’estar resolta per dur endavant un model pedagògic, s’ha de tenir present que és un model social i quin perfil de ciutadans volem educar. Sense més ideologia. Em sembla que això s’està diluint. 

Antònia Torres. Jo plantejo una proposta que ja s’ha comentat. Aquests projectes humans i socials requereixen un congrés com aquell que varen fer i unes línies d’actuació que s’han de redefinir, no ha de ser una responsabilitat de la sectorial, sino que ha de sorgir d’entre tota la gent de les cooperatives. Quan es tenguin aquests punts clars sobre els quals lluitar, llavors  establiríem vincles. 

Fan voltes i cavil·len de quina manera recuperar aquesta essència cooperativa

Antònia Torres. Hi ha una altra cosa molt important:  no ens hem de limitar  als  grups de cooperatives de les Balears. S’han d’unir forces i i estratègies amb  gent de fora, on  hi ha molt bona relació.  Recordem, per exemple, quan va passar la DANA de València:  la Unió  de Cooperatives va fer molt de costat. També fa molts anys que es feien (i encara se’n fan) intercanvis escolars amb gent d’aquesta comunitat i també amb Euskadi (per posar un exemple de Mata de Jonc) amb molta de gent  en contra perquè  el nostre idioma comú era el castellà. I quin remei! Ells no sabien català i nosaltres no sabíem basc! Vull dir que teníem aquesta mentalitat tan oberta de què la gent dels altres llocs en sabia més que nosaltres. Trobo que hi hauria d’haver més interrelació entre escoles, a nivell de nins. Em preocupa que els alumnes que varen sortir fa molts d’anys tenien aquest posat o aquest no sé què més cooperatiu que els que veig ara.

I davant aquest panorama, la qüestió és si el relleu generacional de les cooperatives, de la sectorial, està assegurat.

Xavier Seguí. Jo és que som bastant optimista. Sempre penso que la gent jove es motiva…

Jacqueline Cardell Quan jo era al CIDE costava  trobar president i que hi hagués gent per poder fer una cosa o l’altra. Ara es presenta un munt de gent per fer segons quines tasques…

Enric Pozo Potser és cert que surt molta de gent, però veig també que el relleu generacional va en la línia del funcionariat, no de coherència, de compromís o de lògica. S’oblida molt la part humana i va més cap a una part més més econòmica, la ideologia s’ha  perdut; hi ha molts de perfils de presidència que sovint perden de vista la part pedagògica o social.

Xavier Seguí: Jo no tinc tan clar…quan tu parles de què abans el compromís era més manifest, jo t’he dir una cosa: quan anàvem a les reunions d’UECOE a Madrid, els únics que teníem ideologia cooperativista érem nosaltres i els valencians. Tots els altres eren de perfil d’empresa. I la sensació que tenia jo d’Euskadi és que ja estaven nedant dins l’abundància.

Antònia Torres. La Florida, a València, és una cooperativa com el CIDE: té batxillerat, moltes fps, universitat…És un model de creixement. No només això: tots els pares que fan feina en cooperatives envien els seus fills cap allà. Per tant, aquest model deu ser bo, perquè si no, els fills no hi anirien. 

Enric Pozo. Jo no discuteixo el model, sino la ideologia. Aquesta pèrdua que tenim aquí també s’ha diluït  en  altres comunitats, ja fa estona.

Antònia Torres. Les cooperatives d’Euskadi varen començar a funcionar a principis dels 50 quan no hi havia res aquí de cooperativa. El que dius és que s’ha desdibuixat tota aquesta història. Jo pens que sí que seria bo intercanviar i tenir aquestes relacions exteriors.

El que veig és que també és que s’ha perdut molt la consciència de què aquell alumne va a una cooperativa i que et sàpiga explicar què és una cooperativa. Aleshores, això de l’intercanvi ajuda molt perquè se’n parla. 

Enric Pozo. Et contaré també una curiositat que vaig observar, al meu temps: pareixia que, moltes escoles estaven avergonyides de dir que eren una escola cooperativa. I eren més d’una. Quasi mai empraven l’expressió cooperativa d’ensenyament. Alguns dels qui en formaven part no entenien què era una cooperativa. I tu havies d’explicar-ho 

Jaume Vicens. Potser ens hem de plantejar que  un dels reptes de la sectorial i de les cooperatives sigui fer-nos propaganda. Les cooperatives ens en feim poca. Recentment, hem tornat a visitar Mondragón i ens vàrem  adonar que aquí feim moltes coses ben fetes i no les venem. Això és el que deia  n’Enric: la mateixa societat ja no es vol comprometre. No tenc tan clar que hi hagi aquest relleu generacional a nivell de de mentalitat i a nivell de seguir com a relleu. 

Kico López. El relleu no és un tema d’edat sinó d’idees. El repte més gran és l’activisme. En aquest sentit, tenim un recorregut immens. El model cooperatiu és un exemple mundial de transformació social i és un orgull. 

Xavier Seguí. Allò que ens ha diferenciat bé i que ha molestat a molta gent és la nostra diferència. També és cert que a nivell d’escola, de sentiment de cooperativa, es pot treballar.

Antònia Torres. Estaria bé fer qualque activitat anual que obligàs als diaris locals a parlar del model cooperatiu, que sortissin anomenades les cooperatives d’ensenyament. 

Xavier Seguí. No haurem arribat a l’èxit d’Euskadi, Catalunya o València quant a difusió, però els grups intercooperatius que se varen crear dins la sectorial d’ensenyament han fet molt bona feina. Per ex, Infocoop: varen treure a la llum les cooperatives amb un programari lliure que ningú no coneixia. O Musicoop amb els concerts cooperatius solidaris, una altra  una forma de treure aquest sentiment.

Antònia Torres: Jo volia dir que hi va  haver moments en què sí que sortien en el diari, que tots impulsàvem. Però ara sembla que no hi ha tanta presència, per exemple, durant les campanyes d’escolarització. Potser les cooperatives tenim cobert aquest punt i la campanya Matricula el teu fill a una cooperativa no és necessària, no ho sé…D’aquí res anirem al concert cooperatiu al Teatre Principal. El cartell hauria d’estar penjat una setmana  i no és així. Per posar un exemple.

Hi va haver una època en  què hi va haver com una explosió intercooperativa que  va ajudar molt a cohesionar el sentiment cooperatiu, per exemple, en informàtica, en teatre, en música, en educació infantil, en educació física. 

Xavier Seguí. I continuen fent molta feina,  el que passa és la  difusió que se’n fa cap a fora, la possible manca de comunicació exterior. En un moment determinat, les cooperatives d’ensenyament érem capdavanteres; ara  ens hem relaxat un poquet. Ens han passat davant altres  iniciatives de caire social.  

Jacqueline Cardell: Crec per arribar a cada cooperativa s’ha de fer aquesta feina i després posar-la en comú

Parlen amb un to solemne, potser un pot tocat de melangia. I reprenen el discurs del Congrés amb fua, cerquen solucions

Xavier Seguí: El Congrés de Sant Honorat va suposar per a la sectorial la  xuleta perfecta. Ens donava tranquil·litat absoluta: aquells trets d’identitat eren un model comú, consensuat i sense discussió i ho podíem defensar a qualsevol indret educatiu o social. Ens va cohesionar i ens permetia defensar el nostre tarannà, per exemple, envers el català.  

Antònia Torres: Quan nosaltres vàrem néixer, realment els altres trets potser no eren tan importants com aquest. Jo anava a la conselleria i moltes vegades em deien que no ens acceptaven els horaris perquè posàvem tres hores de català i tres de castellà. Havia de discutir amb els càrrecs de torn i defensar l’ús de la llengua. Era molt difícil el tema del català. A altres cooperatives no perquè tenien un alumnat molt diferent. Cada escola és un món. 

Xavier Seguí:  El que passa és que tenien també un material humà distint.

Enric Pozo: El congrés va ajudar a seguir una línia en català. Era la idea: hi havia una necessitat d’aglutinar, de reunir uns trets identitats que es poguessin defensar davant la societat i atorgassin una cohesió. Es va aconseguir  gràcies a un document molt treballat i molt consensuat, com ja hem dit. Seria bo tornar-los debatre, tant a nivell local com a nivell intercooperatiu

Kico López: Passo pena d’obrir debat entorn del català i que  arribem a acords més regressius. Crec que s’hauria d’anar treballant a poc a poc, revisar-los, negociar-los. La sectorial pot jugar un paper important perquè  encara té un cert lideratge, però no crec que sigui suficient

Antònia Torres: Aquesta tasca de consens no va ser fàcil. No passis pena, es troben les maneres de què tothom en surti content, però és una tasca transformar una frase, fer que no sigui ambigua, i que tingui una base sòlida. No es fa amb un dia,  hi ha molta de feina darrere. 

Lligats als trets d’identitat apareixen els principis cooperatius d’autoajuda, democràcia, igualtat…Tots ells en són la base, d’aquests trets. I es demanen si estan presents dins la societat actual, si es poden reactivar des de les escoles…

Antonia Torres. Realment és molt difícil.

Kico López. A nivell social i nivell humà social hi ha mancances. Dins les assemblees, parlo de l’àmbit que conec, hi ha molt poc debat ideològic i si algú el promou acaba sent l’ovella negra. Si xerres de cooperativisme, normalment és mal de gestionar: les implicacions tenen certs interessos personals, no per respondre a una motivació cap a la causa. Molts van fer el mínim

A la pregunta de com ho podem fer dins les escoles contesto que si aquest activisme dels socis es posa en qüestió, difícilment es poden traslladar els valors del cooperativisme cap els alumnes. Difícilment es pot compartir un ideal que no promous, si no t’hi impliques no pots esperar una resposta adequada 

Jaume Vicens. D’aquest tema n’hem parlat durant hores i hores en els nostres viatges en cotxe i n’estic completament d’acord.

Xavi Seguí. Suposo que heu vist l’obra de teatre escrita per Rafel Fiol on s’explica què és una cooperativa. Planteja els diferents perfils de socis i les seves motivacions. És teatre, però és molt fidel a la realitat actual i creen patrons bàsics d’aquest estil a seguir: a mi me basta si me puedo comprar un bolsito, etc. 

Els principis cooperatius van més enllà, tothom n’està d’acord amb la idea de què és difícil fer-ne bandera en una societat cada vegada més radicalitzada i individualista. Parlen de memòria històrica, de com es tracta dins l’escola, com a exemple de l’interès per la comunitat que és inherent al cooperativisme

Kico López. Més enllà d’algun missatge compromès com a institució, crec que el tractament de la memòria històrica és anecdòtic a nivell de cooperativa. Crec que depèn un poc de si una persona agafa aquest tema amb il·lusió perquè, encara que jo he dit que falta activisme, hi ha molt de talent dins les cooperatives i molta gent implicada. Si una persona fa l’assignatura compromesa i implicada amb aquest tema, estic segur que ho sabrà transmetre

Kico López.  Potser ens excusam per no fer coses complicades, però és feina nostra xerrar de feminisme, d’educació sexual, de migracions a la Mediterrània…La solució no és  mirar cap a una altra banda, no ens ho podem permetre. Això és activisme, és difícil, d’acord. Però si no ho fas tu,…Passa el mateix amb el compromís envers el  català. Quan hi ha manca d’implicació, se sol triar el camí fàcil i s’evita abordar segons quins aspectes per no complicar-se la vida, tret que algun company més actiu estiri el carro i t’hi acabi engrescant.

Antònia Torres. Quan he  he dit allò de formació humana i social incloïa tots aquests aspectes, aquest compromís. Cal ser molt tolerant amb altres cultures, altres maneres d’entendre el món. Jo, per exemple, me n’he duit alumnes d’intercanvi al País Valencià que eren, d’unes creences determinades i va costar encaixar. Hi ha xocs culturals, sens dubte. Però hem de ser tolerants i respectuosos si volem créixer com a societat.

El repertori musical s’ha fet més intens. Potser és que, hora baixant, les taules del voltant es van omplint i l’ambient de bauxa s’accelera. Després d’una bona estona, la conversa deriva cap a la crisi econòmica brutal  del 2011 que va patir la UCTAIB

Enric Pozo: Aquesta  crisi va marcar un abans i un després. Les subvencions que es rebien cada any per part de diferents Conselleries sempre s’havien de justificar. Teníem unes pòlisses que justificàvem i després  rebíem la subvenció. Això vol dir que si no rebíem la subvenció a l’any següent, ja no hi havia doblers per continuar. En aquell moment va passar això per una qüestió legal; vàrem recórrer a través de l’advocat  Juan Gonzàlez, ens varen contestar que no ens atorgaven unes subvencions que eren vitals per al funcionament de l’entitat. I ja teníem l’aigua al coll.

En aquell moment la Unió, com va passar en altres contextos de l’economia social, es va plantejar tancar. El primer que es va fer va ser una reducció de personal, només quedaren dues persones durant un temps, en Lluís i na Gero. Havíem de mantenir com fos la bona representació que havíem aconseguit dins el món de l’ensenyament. Si desapareixia la Unió de Cooperatives, desapareixia la sectorial. Per tant, només hi havia aquesta solució. Aquestes dos treballadors  varen cobrar a tongades, no cada mes, va ser un sacrifici important per part seva. N’hem d’estar molt agraïts.

Hi va haver un altre tema molt important a l’hora de subsistir: les  cooperatives d’ensenyament varen aportar uns doblers sabent que els podrien perdre o que els recuperarien en un termini no especificat. Varen fer una aportació bastant alta, devien ser uns quaranta mil euros, equivalents (si fa no fa) a la subvenció que ens varen denegar des del govern autonòmic. Cadascuna va aportar així com podia, segons la seva disponibilitat. Va ser un gran esforç per part seva.Així vàrem salvar les esquenes. Veim, doncs, que qui va salvar la Unió va ser la sectorial d’ensenyament. Vàrem tenir molt clar en aquell moment que havíem de mantenir la representativitat a tots els llocs, perquè si no desapareixia. 

Antoni Vicens va ser el que va liderar aquest tema. Era president en aquell moment. Tots fèiem costat. I si havíem d’anar o fer alguna gestió o alguna activitat que implicàs una entrada de doblers, allà érem. Fèiem les tasques de representació pagant de la nostra butxaca les despeses. Vàrem estar anys a recuperar aquests doblers. Nosaltres i les cooperatives. 

Em quedo amb aquesta idea: qui va ser capaç de recuperar aquella crisi i mantenir la Unió de Cooperatives va ser sa la sectorial d’ensenyament.

I després vingué el TIL. L’any 2013 el govern d’en Bauzá proposa un decret de tractament integrat de llengües i entra de ple dins el nostre tarannà d’escoles cooperatives quant al tractament del català, un dels més preuats trets  d’identitat.

Kico López: Ens va donar l’empenta que necessitàvem al sistema educatiu i  a les cooperatives. El suport que va tenir la docència, la gentada que va haver en aquella manifestació, l’empoderament de professorat. Ens van fer creure un altre pic  en la professió. Va fer que tots ens exigíssim més, que fóssim més bons professionals. Tot el que s’ha generat a partir del TIL crec que ha estat l’impuls més gran que ha tingut aquest sistema. 

Enric Pozo: Hi va haver un moment delicat entre les cooperatives. Dins alguna hi va haver, dos grups oposats: un grup molt a favor del TIL i un altre grup que mirava molt la part econòmica. Va generar molta discussió interna i enfrontaments quant a la gestió. 

Jo tinc una anècdota del TIL molt divertida, però trista al cap i a la fi. En un moment determinat em va cridar un càrrec important del govern quan s’havia de votar el tema en els consells escolars i em va dir: “Enric, hem de xerrar. Demà és el consell escolar.” Aquell dia hi vaig anar amb en Xavier, no me’n refiava d’anar-hi sol. Quan érem allà ens va dir que sabia que les cooperatives no estàvem a favor del TIL, però que pensàssim que ells sempre havien col·laborat amb les cooperatives. I ens va anomenar algunes actuacions concretes.“Jo sé que vosaltres no podreu votar a favor del TIL, però pots fer una cosa: quan sigui el moment de votar, agafes el telèfon com si et cridassin, i surts. Així no sortirà que heu votat ni a favor, ni en contra, ni en blanc, i no res. Com a mínim has d’estar fora.” Aquest va ser el tractament que hi va haver per part d’aquest càrrec del govern cap a la sectorial, ens varen perseguir bastant. 

El TIL va dur a certes cooperatives a unes tensions internes fortes Però crec que els sectors forts a favor del català vàrem ser capaços d’aglutinar idees . No va ser fàcil, 

Kico López. La línia a seguir al principi  estava molt clara. Hi havia gent que estava més implicada o menys, però no s’atrevia a dir el contrari o posar objeccions. Hi havia una força externa.

Enric Pozo. Hi va haver molt bones relacions de les famílies també. La importància de la massa social. 

Jaume Vicens: Aquesta és una mica la problemàtica que tenim ara. La crispació social, dins l’escola o fora, no compta amb la massa social, no la tens darrere. I per fer una mobilització et sents una mica més desemparat. En aquell moment del TIL tenies tot el seu suport.

Antònia Torres. Molts de pares, sobretot de la part  forana, sé cert que tornarien lluitar pel mateix. 

Enric Pozo. Jo ara no veig el professorat tan implicat com en aquell moment, el veig molt més dispers. El ara va injectant doblers i es una manera de fer-los callar. 

Antonia Torres. En Vera té un èxit social important. Escolto converses del tipus ara ha obert això, ara ha inaugurat això altre… Quan nosaltres anàvem a l’IBISEC per moure una pared tots els tràmits eren terribles i avui en dia tot es fa ràpid, ja es veu. 

Kico López.Aquest govern no volia tornar caure en els errors del govern d’en Bauzá, sens dubte.

I del TIL al COVID. Any 2020. Es tanquen les escoles. No hi ha infraestructura sòlida per fer les classes a través de Zoom. Venien moments molt complicats per a la sectorial. Va fer un paper vertebrador en la xarxa d’escoles cooperatives

Enric Pozo:Tot va ser molt sobtat. Fèiem feina a escarada amb la Conselleria, demanant i demanant com procedir. Però les cooperatives varen ser capaços de respectar els temps, d’entendre la situació. Per això va haver-hi  molta coherència. La  vida de cada cooperativa diària no la vivia, però nosaltres com a sectorial sí que vam viure un moment en el qual vam ser capaços d’escoltar  les dificultats que hi havia i, sobretot, entendre.

Va haver-hi bona comunicació. Això significava que estaves tot el dia pendent fins que es va normalitzar. Començàvem reunions al matí a les deu, per exemple i llavors a les vuit de l’horabaixa una altra vegada. Entenc també que cada cooperativa vivia la crisi amb una o altra densitat. Intentàvem traslladar que s’havien de tranquil·litzar, perquè al final això havia de funcionar d’aquesta manera.

Jaume Vicens. Tot i viure-ho de fora, crec que la sectorial va coordinar molt bé també tot aquest assumpte de la pandèmia

Enric Pozo Aquesta coordinació va ser possible perquè tothom va estar unit. 

S’havien de mantenir els llocs de treball dels socis cooperativistes. Aquelles reunions servien com a teràpia, donaven idees per mantenir l’estructura de la manera menys dolorosa. Les reunions amb directors varen ser uns dels punts forts: va ser  un dels moments de la història de la sectorial a on hi va haver més coordinació entre tots, on la funció aquesta d’escolta, d’acompanyament es va fer més necessària que mai

Enric Pozo Allò que volia l’administració era tenir només un locutor i la sectorial va assumir el paper. Nosaltres teníem un canal que enviàvem les preguntes directament i ens  contestaven. En aquell moment era un embolic, els criteris eren canviants i les ordres podrien ser avui una i demà un altre. Llavors ens havíem de  coordinar amb les escoles i elles  amb les famílies. La sectorial i les escoles van donar la talla. Indiscutiblement

Jacqueline Cardell: Sempre hi hem estat quan ha estat necessari. Recordo la força que varen tenir les cooperatives a l’hora de negociar l’estatut, les condicions del personal no docent, perquè no només vàrem lluitar pels professors, sinó també pel personal no docent. És un tema important.

Enric Pozo: I tant que sí! Era un tema d’equitat: són part important de les nostres escoles i era necessari dur-los a les meses de concert.

Jacqueline Cardell. Afegiria que a les meses, marcàvem diferències quan defensàvem aquest tema, guanyàvem als sindicats, teníem més cura que ells envers el personal no docent. 

El rellotge segueix i la conversa ja arriba al final, pràcticament. Ara deriva cap a la importància de la intercooperació i el seu efecte en el món de les cooperatives d’ensenyament. 

Enric Pozo. En són un exemple quan parlam de cooperativisme. Aquests grups van donar vida a la sectorial i van donar cohesió, tots eren gent implicada amb uns interessos professionals comuns: uns envers la música, altres en educació física, etc. Això donava cohesió i donava qualitat perquè es compartissin les idees. Es trencaven barreres. 

Kico López. Neixien com una reunió de feina i acabaven sent una xarxa d’amistat, de suport i que  fomentava les bones relacions.

Jaume Vicens : Exacte. Sigui quin sigui el grup d’intercooperació, el que de vegades trobo que és complicat és trobar gent que vulgui liderar.

Enric Pozo: No, va ser fàcil perquè hi havia molta il·lusió. Quan es creava un grup sortia perquè hi havia la necessitat i ja hi havia qui estirava. Potser alguna cooperativa tenia gent més disposada que una altra, però la participació, la implicació i el lideratge estaven garantits quasi de forma natural. Aconseguiren convidar importants personalitats de diferents sectors i fer-ne la publicitat adequada (La Ferrière, Stallman…). Tot aquest treball de sortir de l’aula era molt important. Xerràvem de la necessitat de donar visibilitat a la nostra feina. Aquestes iniciatives varen tenir aquesta funció, precisament perquè varen tenir molt de ressò. I això és mèrit d’aquesta intercooperació

Jaume Vicens: Quan parlàvem de reptes, de propostes,  dur qualque persona de referència, n’és un. Es tracta d’anar més enllà, d’escoltar professionals d’altres models o sectors i que ens ampliin la nostra visió 

Antònia Torres. Necessitam gent que dugui gent que no sigui només de les cooperatives, però lligats d’alguna manera. 

Enric Pozo. Amb l’ICE, quan hi havia en Miquel Oliver, vàrem fer aquesta tasca. Convidàrem professionals externs i nosaltres també hi vàrem participar presentant diferents projectes,. També hem dut a terme jornades que han marcat moltíssim a posteriori, les d’infantil, les d’art al carrer. També vàrem  fer feina amb   Lluís Ballester quan en va agafar la direcció. Es va haver de pensar molt per trobar aquests personatges famosos, però vam treballar amb gent de primera línia dins del món educatiu, gent molt professional i que donava prestigi. No eren gent del món cooperatiu, però va haver una connivència. Portàvem la innovació de la mà de gegants.

Voldria afegir que  qui va promoure  el  projecte dels escacs a les escoles va ser una de les cooperatives d’ensenyament. Ara ja porta set o vuit anys i és a Madrid gràcies a les cooperatives d’ensenyament. Ho vàrem lluitar, vàrem  dur també  gent de primera línia i vàrem convèncer la  Conselleria de què havien de fer aquesta aposta.

La Conselleria és aquella convidada necessària quan parlam de les escoles cooperatives. Tornen a parlar de política. Dins d’aquests anys, les cooperatives han estat presents en indrets on era i és important el debat, on es negocia, on es resol la part econòmica i la part política. Han format part dels consells escolars, han estat a les meses de concert i de  concertada, varen formar part de la mesa del TIL en el seu moment, també d’Illes per un pacte. Pesa més la responsabilitat de representació o la satisfacció d’influir? 

Enric Pozo: Quan nosaltres hi anàvem, el que volíem era influir. Volíem donar la nostra opinió i diferenciar-nos. Quan parlàvem de concertar a mi, com a representant, m’agradava molt dir sempre quan era el meu torn: “Ara xerra una persona com a treballador i com a empresari”. Sens dubte volíem influir, volíem que el debat i les decisions passassin pels sindicats, per l’escola catòlica i per les cooperatives, òbviament. 

Antònia Torres: Això és importantíssim, sens dubte es tracta d’influir. És vital, és la tasca que havíem de fer. A tots els nivells. Veritats absolutes no n’hi ha enlloc i és bona la discussió. Malauradament, la classe política ha degenerat i cada vegada costa més debatre. Ara baixa escalons, però de de cul per avall, perquè és incapaç d’això. 

Enric Pozo És la meva opinió. I hem d’entendre que el context de què parlo és de fa cinc i més anys enrere.

Jaume Vicens Nosaltres també volem influir, aportar la nostra veu i estar representats (per suposat), però sobretot intentam influir a les meses. 

Jacqueline Cardell: Cap a l’any 2008 ja ens tenien en compte. Això de repetir cooperatives, cooperatives, cooperatives, va calar, que va tenir el seu efecte 

Enric Pozo. Tu  vas fer aquesta feina tan important, però no podien acomodar-nos i callar una altra vegada, no? No ens vàrem conformar amb un  “Ja està fet”. Nosaltres vàrem haver de repetir i súper repetir el discurs. Primer, perquè hi havia canvis polítics, i segon, perquè hi havia gent que no sabia què era una cooperativa. I tu ho havies d’explicar contínuament tant als grups de govern com als representants dels  sindicats en períodes de renovació.

I què tal les relacions amb els consellers d’educació? Què se’ls pot retreure i què se’ls ha agrair? Potser és una reflexió complicada…

Jacqueline Cardell: Ideològicament, ens sentíem més acollits per  les esquerres, però els de dretes no eren mals gestors, ens hem sentit molt acompanyats també. En definitiva, sempre m’he duit  bé amb tothom.  Tinc fotos amb uns i fotos amb els altres. Les posava damunt la taula segons les visites .

Jacqueline ho diu amb tanta gràcia que riure és una obligació.

Enric Pozo: Jo només vaig viure els quatre anys d’en Bauzá i van ser horribles. Aquest no compta. Només hi va haver una directora general, na Celeste. Aquesta sabia escoltar: Podem xerrar i discutir tot el que vulguem i aportar. Jo tinc unes idees també, va anar de cara. La diferència més grossa que veig és que durant els governs de dretes la gestió o la discussió de la part econòmica era més bona de fer. Contràriament, amb els governs d’esquerres, amb els quals teníem una relació fantàstica, havíem de discutir paraula per paraula. Tinc la sensació de què tenien complexos.

Antònia Torres: També des de l’esquerra eren molt estrictes amb la documentació. Entregàvem tot allò que demanaven i mai no era suficient: o volien més o es perdia i havíem de remetre una altra vegada malgrat la nostra insistència d’haver fet la feina. Això seria un poc allò que els hi podríem retreure. 

Kico López Als d’esquerres no els veig complir realment amb els seus ideals perquè nosaltres n’estam molt a prop, els defensam si s’escau, estam amb totes ses forces progressistes. sobretot quan són a l’oposició. Però quan assumeixen  el càrrec, ja no són igual de simpàtics i igual de pròxims que abans, no poden . 

Antònia Torres L’administració s’encorcolla més quan és d’esquerres que quan és de dretes.

Jacqueline Cardell. Estic d’acord que aposten per a l’ensenyament  públic i potser ens posen en un segon pla o fan polítiques que ens confronten. És una anàlisi simplista, ho sé.

Enric Pozo Els costa molt saber que nosaltres, tot i que  no som escoles públiques, sí que tenim  funció pública i estam sostinguts amb fons públics igualment que el model que defensen. L’escola pública també se sosté dels mateixos fons, tots provenen dels ciutadans

Antònia Torres Sí que els costa. Al nostre temps ens costava i ara també i en tots els aspectes, no només de gestió sinó de tractament pedagògic. Mirem, per ex, les diferències de ràtio, per no anar més enfora. Els nins tenen les mateixes necessitats i les atenen de manera diferenciada segons el model d’escola. És una vergonya que es pugui desdoblar una aula a partir d’X alumnes i a la concertada no es pugui quasi ni plantejar. 

Kico López: Actualment, però, treballam molt de prop amb directors generals. Amb aquests directors i directores que hi ha actualment tenim bones relacions. Ens hem reunit tantes  vegades com ha estat  necessari i això ens va molt bé.

Acaben la conversa parlant   d’Illes per un pacte. Són conscients (i està demostrat, diuen) que el concepte d’un pacte, de cercar unes línies coherents comunes perquè es pugui donar una visibilitat i estabilitat a l’educació durant molts anys, no és possible. És un tema ideològic. Tristament. Per aconseguir-ho, s’hauria de promoure a l’àmbit estatal.

Són més de les vuit del vespre. El local està estibat. Deixen la taula buida, surten. Sobre la voravia del carrer peatonal s’acomiaden amb poca pressa. 

S’emporten el record d’aquestes dues hores màgiques. 

---

Des la sectorial d’ensenyament de la UCTAIB volem agrair el suport de ARÇ COOPERATIVA i la seva confiança  amb aquesta nova etapa de la nostra revista Còdol.