Taller emocional per treballar la pèrdua i el dol
Durant el curs 2020/2021, infantil i primària de Mata de Jonc es distribueix en poligrups a fi de reduir el nombre d’infants per aula segons la nova normativa. Els grups de referència anteriors es desmunten i deixen pas a collectius més petits que es formen, a parts iguals, per alumnat dels diferents nivells de cada cicle. En el nostre cas, 2n cicle de primària, cada poligrup conté joves de 4t, 5è i 6è. Pedagògicament, aquesta realitat intercicle, que abans ocupava un 30% de la jornada escolar i ara passa al 100%, ens aboca, sense treva, a adaptacions constants del currículum i a exigents estratègies d’aprenentatge cooperatiu; però, alhora, la diversitat d’edats sempre present a les aules enriqueix (i molt!) el potencial de feedback entre uns i altres, amb el consegüent aprenentatge significatiu que això comporta.
Saber d’aquesta bona base relacional entre ells ens fa valorar el moment com a especialment propici per a dinàmiques de llenguatge emocional i ens engrescam amb la preparació del taller “Què guanyam quan perdem?”. La finalitat és dissenyar un seguit de propostes de treball compartit amb les quals crear consciència sobre els processos de pèrdua o dol: una part natural del nostre cicle vital que, sovint, sabem que és ben poc tractada.
La pedagogia de la vida i de la mort es presenta com una eina que permet donar resposta a les necessitats dels infants i els ajuda a emmarcar la fi de la vida que, alhora, construeix el sentit d’aquesta. Entenem que hem de parlar de la mort i la pèrdua, si pot ser, abans de topar-nos-hi.ç
“Acabem parlant d’aquella mort que no ens és propera, aquella que queda molt llunyana, mai d’aquella mort més pròxima.
Pilar Arnaiz
El tabú de la mort és només una part, però, d’un tabú molt més gran: la immensa dificultat per pensar i acceptar que res que tengui a veure amb nosaltres és definitiu, ni segur, ni del tot cert. Ajudarem als infants a entendre els seus propis sentiments sobre la mort si els permetem veure’ns a nosaltres emocionats i posant paraules a allò que estem sentint.”
1. Les pors
Compartir les nostres pors, sense personalitzar-les, marca l’inici del taller: el paperet anònim on les escrivim se suma a la capseta on es guarden els de tota la resta. Hi trobam la por de la fosca, del “què diran”… I, evidemment, la por de morir: la temença de perdre la pròpia vida o la dels ésser estimats resulta comuna a gairebé tots els missatges.
Per iniciar el debat, es proposa que pensem que una persona molt estimada a la qual volem ajudar ens confessa aquesta por.
Què podríem dir-li?:
– Si sabem que el moment de la mort arribarà… Aprofitem cada moment!
– Potser has perdut algú de la família… Però tens bons amics. I els bons amics són família. O no?
– Pau Donés sabia que havia de morir, i només donava gràcies per saber aprofitar tots els moments bons que li quedaven.
– Valora les coses petites, senzilles. Cada dia és un regal.
– Pensa que hi ha una altra vida, més enllà d’aquesta, on tot segueix, d’una altra manera.
– Que aquesta por no et collapsi! Seria com no sortir de casa per por de lesionar-te. -Et farà bé xerrar-ne. Que no sigui un tabú.
– Viu el temps que sigui, però estant bé i agraint-ho. Viure molts d’anys sense estar bé tampoc té sentit, no?
Escoltar-los emociona.
2. L’empremta
Reflexionam sobre l’empremta que volem deixar en els altres després del nostre pas per la vida, del tipus de record nostre que quedarà quan ja no hi serem.
A sobre de la silueta de la nostra mà dibuixada en el paper, hi escrivim la frase que hem escollit com a empremta.
Totes les mans, acolorides lliurement, presideixen ara el racó de Recordar de l’aula:
“Sempre estava content i contagiava bon humor.
No va defallir fins aconseguir el seu somni.
Sabia fer costat quan més el necessitaven.
Emocionava sentir-la cantar…”
3. El record
Etimològicament, recordar significa “tornar a passar pel cor”. Per fer-ho plegats, hem de crear l’espai en què donar-nos permís per expressar des d’aquesta intimitat i prendre consciència de l’acompanyar-nos. Cadascú pensa en algú molt estimat que ja no hi és i es predisposa, mantenint-lo dins l’anonimat, a posar paraules i sentiments al tot el que de bo li ha deixat aquesta persona dins seu. Tot i estar asseguts en rotllana, l’ordre de les intervencions va segons demanda, de manera que el cabdell de fil vermell que ens anam passant abans de cada participació construeixi, a poc a poc, la xarxa a la qual ens sabem tots ben connectats. L’emoció és a flor de pell i el respecte, infinit.
Permetre’ns la presència dels morts i posar en valor la memòria de la nostra gent (la que ens fa ser qui som), activa una potent interconnexió collectiva. Des de l’acceptació i el respecte, ens entregam a “fer tribu” en una rotllana de sensibilitats en què “passam per tots els cors”.
Abordar el tema de la mort a partir d’un vincle personal trenca el tabú i regala transparència; ens evidencia les coses positives que la vida de l’altre ens ha deixat, més enllà del dolor de la pèrdua. Ens sentim fent procés cap a una altra perspectiva, que va apropant-se cap al “sí a la vida i a la mort”, al “no m’oblidis”, al “gràcies” sincer i a l’adeu serè i collocat.
4. L’arbre genealògic
Incloure la dimensió dels avantpassats familiars vol dir ajudar els infants a reconciliar-se amb les seves arrels, siguin quines siguin. Permet que apreciem la vida tal com ens ha arribat i suposa restablir la cadena d’admiració com un fil invisible que uneix les generacions vives i les perdudes.
Amb la idea que la immortalitat és en realitat l’herència que rebem, comença la investigació personal de l’arbre genealògic. Ets conscient que l’herència del teu arbre familiar viu en tu? L’arbre ens diu que la nostra ànima és collectiva i, per tant, que també ho són la nostra trajectòria, la nostra resiliència i la nostra possible transformació.
La recerca de l’arbre mobilitza emocions i vincles dins cada nucli familiar: històries mai contades, records de personatges carismàtics,
vides complicades, relacions properes o distanciades, ressentiments, buits mai resolts, misteris, veritats i, per damunt de tot, molt d’amor. Cercar la narració de padrins i padrines encara vius, per sentir, encisats, com el seu relat ens regala noves branques…
L’exposició d’aula amb tots els arbres (originals i personals) implica que cada infant faci al grup l’explicació del seu. Totes les històries són tan diverses i tan increïblement fantàstiques!
Quan l’escola honra les arrels de tots els alumnes, en dignifica la seva identitat, i això té un efecte potent: obre el cor a totes les famílies i totes senten que hi tenen un lloc. Els valors que es generen són la pertinença, el respecte, l’agraïment i l’admiració.
5. La pel·lícula de la vida
Aquest és el títol del llibre de Maite Carranza pel qual ja estam preparats, després de la feina prèvia compartida. Ara, amb una visió ja
una mica més llarga, podem ser capaços de donar valor a qualsevol trajectòria, reconèixer el context de cada persona i detectar des del cor.
Com un arbre genealògic més, aquest relat és narrat per la mestra a diferents estones de molts dies, que es converteixen en un moment de màxima escolta activa: orelles i cors vinculats, identificats amb una història dura, en què reconeixem molts dels tresors que sabem que guanyam quan perdem.
Si ensenyar a pensar i ensenyar a estimar implica dir un “sí” incondicional a la vida, això és una cosa que només es dona des de l’alegria i el goig d’estar vius.
Antònia Coll
Tutora del poligrup groc de primària.
Des la sectorial d’ensenyament de la UCTAIB volem agrair el suport de ARÇ COOPERATIVA i la seva confiança amb aquesta nova etapa de la nostra revista Còdol.
