Aquest 15 de maig marca el 15è aniversari del moviment 15M, quan milers de ciutadans van ocupar carrers i places. Un esclat col·lectiu que va donar veu a tota una generació copejada per la crisi econòmica i que va sembrar les bases del que es coneixeria com la ‘nova política’.
Quinze anys després els motors globals de la indignació de la revolució que va néixer com un moviment estructurat i simbòlic. D’aquell impuls van sorgir partits polítics i d’altres iniciatives que van reflectir el cansament social i la recerca de noves formes de governar. Una espurna que va prendre gràcies a un llibre clau, l’assaig ‘indigneu-vos!’, de Stéphane Hessel: activista, escriptor i referència moral per a aquesta generació.
Els motors globals de la indignació van denunciar la indiferència davant la injustícia i van advocar per la insurrecció pacífica. Aquest missatge va calar en un context de crisi profunda, marcada per la caiguda de Lehman Brothers el 2008, que va desencadenar el col·lapse econòmic global i la bombolla immobiliària a Espanya.
Les primeres protestes ciutadanes per la crisi van saltar des d’Islàndia, on entre el 2008 i el 2011, la població va organitzar assemblees per exigir responsabilitats al Govern i banquers, aconseguint condemnes inèdites. Aquest model assembleari va inspirar després el 15M.
Un altre detonant global va ser la Primavera Àrab, desencadenada després de la immolació de Mohammad Bouazizi a Tunísia el 2010, acte que va encendre protestes a tota la regió i va provocar la caiguda del president Hosni Mubàrak a Egipte el 2011. Grècia també va protagonitzar un capítol clau, amb massives marxes.
El 15 de maig del 2011, la plataforma Democràcia Real Ja, juntament amb col·lectius com la PAH i Joventut sense Futur, van convocar la ciutadania indignada per manifestar-se, en protesta contra la crisi econòmica i el sistema polític.
La convocatòria, llançada només una setmana abans de les eleccions municipals i autonòmiques, va reunir milers sota lemes com ‘No som mercaderia en mans de polítics i banquers’, rebutjant la participació directa de partits o sindicats. Fou l’inici d’un moviment pacífic basat en la desobediència civil.
Molts de nosaltres vàrem participar activament a les places dels nostres pobles aprofitant la nostra formació cooperativa per a impulsar incitiacites en xarxa qie provçjectsvaem un mom millor.
Tot plegat queda enrere i, malauradament, no som a un lloc millor. El cooperativisme segueix sent un model que no deixa ningú pel camí, que genera xarxa i cohesió.
Les persones cooperativistes seguim treballant diàriament per a transformar la convivència enfora dels esquemes capitalistes i de la globalització, esperant que el món se sumi a la participació assembleària, justa i equitativa.
