Desprès de partir de presa i corrensos el divendres 13 de març deixant un missatge a resposta de correu dient que tindríem tancat durant 15 dies (santa innocència…!), però que seguiríem actius fent teletreball i desviant el telèfon al mòbil personal, ens trobàrem a casa un dilluns al matí amb l’angoixa al cor, el correu a vessar de consultes i informacions, el telèfon més insistent que la rentadora quan acaba el programa, i el cap no se sap on.
Fins aleshores, per nosaltres el teletreball s’havia limitat a acabar a casa allò que no havíem acabat a la feina i era urgent.. així que un món nou ple d’aventures s’obria en el nostre horitzó laboral. Tot un repte, gairebé i salvant les distàncies, com un Viatge a Itaca.
Els dos primers dies vàrem haver de reubicar-nos sobretot emocionalment. Sobresaturades d’informació i amb mil preguntes i poques respostes, el cap s’obligava a posar ordre per treballar, mentre el cor bategava ràpid impulsant sentiments contradictoris.
Organitzàrem correus, vàrem crear carpetes amb el nom de COVID-19 (que ja només escriure’l ens feia yuyu…), reférem l’agenda… tot barrejat en els nostres ordinadors personals entre les fotos de la darrera excursió i aquella carta a mig escriure que, per raons òbvies, va arribar al seu destinatari amb l’actualitat caducada.
La primera va ser una setmana complicada, pendents de les notícies, de la salut dels nostres majors, dels amics que són enfora, de fer nostre qualsevol símptoma d’alerta, d’aplaudir amb força cada nit, de cuinar les receptes de la padrina, de recuperar el parxís i els jocs de taula, i d’atendre el telèfon constantment, com si els horaris i els dies i les nits no comptessin. El temps s’havia aturat alhora que el món sencer corria una cursa de velocitat contra la pandèmia. Sentiment global d’empatia, sensació personal de perill imminent.
Dins aquesta espiral ens costava molt concentrar-nos, preguntant-nos a cada punt si allò que fèiem servia per res. I arribaren les vídeo conferències! Quin gust veure cares conegudes i estimades! Quina sort compartir angoixes, rialles i alguna confidència! Videotrucades per a tot: familiars, amb amics, de feina… La novetat d’aquesta forma de comunicar-nos ens va unir i a aquestes primeres trobades virtuals hem d’agrair l’energia que ens portaven. Ens vestíem i arreglàvem per a l’ocasió, posant una nota d’humor amb perruques de colors i maquillatges impossibles.
Passada la primera setmana comprovàrem que si no podíem anar a la UCTAIB, la feina ens quedava coixa, havíem d’accedir a documents als que des de casa, amb els mitjans domèstics, ens era impossible. En aquest moment trobàrem l’ajuda imprescindible d’una amiga nostra i de la Unió, na Gero, que ens va explicar com fer-ho per tenir accés remot al servidor de la UCTAIB. Ens va costar una mica, haguérem d’anar a l’ordinador central per activar-lo (d’una en una, respectant les mesures de seguretat) i al cap de dos dies ja poguérem instal·lar l’oficina a casa amb accés als documents necessaris. També ens duguérem a casa un portàtil cada una per poder separar la feina dels temes personals, tot i que pel que a mi respecte, ara tenc barreja als dos ordinadors que s’avenen dins els caos organitzat i excepcional d’aquests dies.
I què feim? Idò ens ocupam una mica de tot, tocant temes que no havíem vist mai i aprenent sobretot, aspectes jurídics i laborals que afecten les cooperatives ( i les empreses que no ho són també! Hem comprovat com persones i empreses de tot tipus es passen el nostre telèfon només perquè responem… i és cert, sempre responem i escoltam encara que no poguem donar-los una solució).
El més important és la comunicació. Les dues tècniques parlam totes les vegades que facin falta al dia per coordinar i no repetir actuacions. Parlam a diari també amb el consell rector i la sectorial d’ensenyament repartint-nos les tasques i prioritzant allò que és urgent.
Rebem cada dia, caps de setmana inclosos, informació de COCETA, la nostra gran aliada en aquesta crisi. COCETA ens fa arribar informació tècnica i pràctica molt valuosa que noltros enviam a les cooperatives. També ens demana opinió i col·laboració per planificar actuacions i defensar les cooperatives davant les administracions.
A nivell local i autonòmic, la comunicació és fluida amb el Govern i el Consell de Mallorca i col·laboram amb els plans de reactivació econòmica de la nostra comunitat.
Amb l’IDI, la Cambra de Comerç, l’Institut de la dona, ajuntaments, entitats bancàries, Mercat Social… feim reunions virtuals que ens permeten estar al dia de les novetats i compartir-les amb les cooperatives.
Atenem i informam totes les cooperatives, sense fer distinció de si estan afiliades o no. Sempre ho hem fet, però ara més que mai ens cal solidaritat i unió.
Seguim amb les tasques d’orientació i creació de cooperatives. Durant l’estat d’alarma s’han creat dues microcooperatives i tres més estan en procés. Així mateix cada dia tenim entre dues i cinc consultes per crear microcooperatives. Hem d’agrair l’ajuda i el suport del Registre de Cooperatives, de la gestoria Audigest i de la notaria.
Tenim dues empreses mercantils que volen transformar-se en cooperatives i ens fa molta il·lusió, perquè és un procés nou per noltros i pel que significa pel cooperativisme i l’economia social.
Seguim amb les videoconferències i tot i que ja no ens fan tanta gràcia perquè ens fan mantenir una atenció constant, segueixen essent una de les eines essencials per a la nostra feina. I sí, ens encanta veure cares somrients rere la pantalla i xafardejar una mica dins les cases de cada un!
En resum, que sí, que ens agradaria anar cada dia a la feina i abraçar-nos, prendre el cafè de mig matí i explicar-nos perquè no hem dormit bé. Però a la nostra manera també ho fem, i tot gràcies a aquest fil invisible que ens uneix i que ens fa sentir-nos acompanyades. Gràcies a tots.
Catibel de la Fuente i Cati Bustos
Des la sectorial d’ensenyament de la UCTAIB volem agrair el suport de ARÇ COOPERATIVA i la seva confiança amb aquesta nova etapa de la nostra revista Còdol
