Arran de l’article publicat per FEVECTA, “La democracia en la empresa se le atraganta a España”, signat per Ana Real, des de la UCTAIB volem sumar-nos a aquesta reflexió i traslladar-la també al nostre entorn. El debat sobre la democràcia econòmica, la participació de les persones treballadores i el paper de les cooperatives com a model de governança compartida és avui més vigent que mai.
Hi ha 18 països de la Unió Europea amb fórmules de codecisió, veu i participació en el model productiu, mentre que Espanya continua sent una rara avis en aquest terreny. Però, davant de l’habitual governança empresarial jerarquitzada, on només mana el capital, al nostre país comencen a proliferar les veus que demanen mirar Europa per incorporar-nos a les files d’aquelles economies modernes que veuen amb normalitat que les empreses incorporin fórmules de governança compartida entre ocupadors i empleats.
Per què ara? Perquè fa temps que l’economia està canviant, encara que ningú fins ara no s’ha llançat a posar el cascavell al gat. Tot i que la Constitució Espanyola de 1978 insta els poders públics a promoure de manera eficaç la participació a l’empresa, -en el mateix apartat, per cert, que reclama fomentar les cooperatives mitjançant una legislació eficaç-, cap govern fins ara s’havia sentit interpel·lat per desenvolupar legislativament el precepte que diu així:
Article 129 2. Els poders públics han de promoure eficaçment les diverses formes de participació a l’empresa i han de fomentar mitjançant una legislació adequada les societats cooperatives. També han d’establir els mitjans que facilitin l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció.
L?acord de govern entre PSOE i Sumar ha trencat amb aquesta tradició. Hi va haver un primer intent fallit per part del Grup Sumar al Congrés, quan l’abril del 2024 la Comissió de Treball va rebutjar una proposició no de llei per adoptar mesures per millorar la democratització a les empreses amb els vots en contra del PP, Vox, Junts i PNB.
En el segon intent en aquesta legislatura per implementar l’article 129.2 de la Constitució, el febrer de 2025 la vicepresidenta segona del Govern i ministra de Treball i Economia Social va crear una Comissió Internacional d’Expertes i Experts d’Alt Nivell sobre la Democràcia en el Treball, composta per 13 membres d’Espanya i de tot el món, entre ells la Fajardo-García. Un any després, al febrer del 2026, la Comissió va presentar les conclusions del seu treball en un informe ampli en què es traça el camí perquè les empreses al nostre país avancin cap a la democratització i, per això, identifica instruments concrets de política pública, com impostos, subsidis, nous instruments financers i legislació sobre els drets de les persones treballadores, elabora propostes normatives que fomentin un debat públic i connectin aquestes iniciatives amb l’àmbit de la Unió Europea. Així mateix, identifica els obstacles i formula mecanismes necessaris per fomentar una cultura de pràctiques democràtiques efectives al lloc de treball.
La reacció de la patronal espanyola ha estat rebutjar entrar al debat i abordar la qüestió a la taula de diàleg social. CEOE i Cepime han qualificat la iniciativa de “exercici d’intervencionisme”, de “atac a la propietat privada” i de “atac populista“. En un comunicat van assenyalar: “Plantejar una suposada falta de democràcia a l’empresa per tornar a posar sobre la taula un model socioeconòmic propi de règims autoritaris del passat suposa un menyspreu a la negociació col·lectiva.” I, afegeixen, que aquestes iniciatives generen desconfiança i descoratge la inversió.
Veu i propietat
La Comissió d’experts creada pel Govern ha estudiat en profunditat el tema durant un any i n’ha elaborat l’informe “Democràcia en el Treball: Dues promeses per als qui treballen: Veu i Propietat” i amb ell ha portat a la palestra el debat sobre l’oportunitat i la conveniència d’aquesta modalitat de participació dels treballadors. Quin tipus de participació s’ha de prioritzar? Com afectaria aquesta participació als diversos models d’empreses (públiques, privades, grans, petites)? Quins avantatges i quins inconvenients poden tenir les diverses maneres de participació per als treballadors, per a les seves empreses, per a la societat? S’hauria de regular la participació o només incentivar-se?
L’informe defineix la veu com la participació efectiva, institucionalitzada i vinculant de les persones treballadores a les decisions empresarials, especialment en aquelles de caràcter estratègic, no només en les condicions laborals quotidianes. En aquest sentit, proposa reforçar els drets dels òrgans de representació i garantir la presència de les persones treballadores als consells d’administració d’empreses amb més de 50 treballadors (l’1% a Espanya, que ocupa una mica més del 40% de la població laboral assalariada). A més, es planteja un nou dret de codecisió per als comitès d’empresa en àmbits sensibles com la implantació de sistemes d’intel·ligència artificial que gestionin, vigilin o automatitzin el treball.
Pel que fa a l’accés a la propietat de les empreses, la Comissió proposa establir llindars mínims de participació al capital per a les persones treballadores: Empreses de 25 a 1.000 empleats: més del 2% del capital en mans dels qui treballen; empreses de més de 1.000 empleats: més del 10%. Per fer-ho viable, suggereix crear Fons Ciutadans públics inspirats en el model anglosaxó, que ajudin a adquirir accions en processos de venda o successió i mecanismes financers similars als plans d’accions per a empleats (ESOP) que permetin comprar participacions de manera progressiva.
Òbviament, l’informe és molt més vast i profund. És seriós, és raonat i és un començament per partir d’alguna cosa amb sentit. Al començament d’aquest article deia que fa temps que l’economia està canviant i ho deia perquè per a la majoria resulta obvi que la capacitat de les empreses per competir ve del coneixement, el talent i la creativitat, i no tant o només del capital, i per això ja no pot ser igual avui que ahir la governança de les empreses. Com recomana la catedràtica de Dret Mercantil de la Universitat de València, Gemma Fajardo, a l’article “La participació dels treballadors en la presa de decisions a l’empresa, publicat al núm. 80 de la Revista Notícies de l’Economia Pública, Social i Cooperativa, coeditada pel Cidec (Centre d’Informació i Documentació Europea d’Economia Pública, Social i Co governança d’una empresa on aquests actius intangibles són claus per competir no pot ser igual que la governança de l’empresa tradicional. Cal dissenyar sistemes de cogovernança que representin de forma equilibrada els interessos del capital i del treball a l’empresa” (enllaç a l’article complet).
En aquest punt m’agradaria citar també el professor emèrit de la Universitat de Saragossa, Vicente Salas Fumás, que a l’article “Participació de les persones treballadores a l’empresa i eficiència econòmica”, publicat a la Revista Notícies de l’economia Pública, Social i Cooperativa, núm. 80 (enllaç a la publicació), diu així:
“L’eficiència econòmica, millorar la productivitat, no és l’únic criteri per decidir sobre el valor social de la participació de les persones treballadores a l’empresa, a tots els nivells, des dels comitès d’empresa fins a la condició de socis de cooperatives i passant pel dret a nomenar representants com a membres de ple dret dels consells d’administració. La participació es justifica també per raons d’equitat en les reparticions justifiquen la democràcia política. Tot i això, millorar la productivitat és un repte important per al conjunt de l’economia espanyola i condició necessària, en qualsevol economia oberta a l’exterior, per assegurar la competitivitat que condiciona l’accés a altres beneficis col·lectius, com la inclusió i la sostenibilitat mediambiental”.
Què hi ha darrere de l’article 129.2?
Partint de l’article 129.2 de la CE, l’Estatut dels Treballadors reconeix la participació a l’empresa com un dret bàsic dels treballadors (art. 4 g), però no el desenvolupa, es limita a assenyalar que els treballadors tenen dret a participar a l’empresa a través d’òrgans de representació com els delegats i els comitès d’empresa (art. 61). Per tant, mancant un desenvolupament normatiu, la democràcia al nostre país encara no ha entrat per la porta de les empreses més que tímidament. O ho ha fet només a les cooperatives, empreses que ja portaven la democràcia participativa al seu codi de valors i principis mitjançant el principi d’una persona – un vot i ho han elevat a rang de llei.
I, així les coses, la relació empresa-força de treball al nostre país sembla enquistada en un paradigma de desconfiança entre les parts, propietat i treball, on allò que és bo per a un es percep com a dolent per a l’altre. Això, òbviament, lluny d’aportar i enriquir, resta. Algú creu que als països del nostre entorn les empreses són més febles per permetre-ho? És que aquestes empreses no han mesurat l’impacte de fer-ho? Potser quan una empresa introdueix el lliurament d’accions com a part de les seves retribucions ho fa sense pensar en la contraprestació que suposa l’augment de la motivació del treballador, que estarà més alineat amb el legítim interès de l’empresa per millorar-ne els resultats?
D’acord amb una anàlisi formulada pels lletrats de les Corts Generals: “En realitat, l’article 129 ofereix extraordinàries possibilitats per a l’actuació política, tant en la selecció dels mecanismes de participació com en la determinació qualitativa dels mateixos. L’article 129 és el corol·lari de l’article 9.2 i de l’Estat Social i Democràtic de Dret. una propietat que “ha d’acceptar” un principi de participació; l’empresa, sigui quin sigui el disseny i la regulació jurídica, ha d’acceptar aquesta realitat de participació. La mateixa idea de democràcia serà necessàriament una idea i un sistema de participació a tots nivells. Això és, es tracta d‟acceptar que, per virtut de l‟article 129, la participació s‟imposa com un imperatiu constitucional; les al·lusions concretes de l’article (cooperatives, empresa, òrgans gestors de la Seguretat Social, etc.) són exemples no limitatius del que s’hi enuncia.
La virtualitat política, doncs, de l’article 129 és immensa, tant quantitativa com qualitativament, però ha de quedar clar que aquesta referència a l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció”, no es pot sobrevalorar políticament tractant de localitzar-hi la designació d’un sistema socioeconòmic de caràcter més o menys col·lectivista. Els límits que imposen altres drets consagrats al Títol I de la Constitució, especialment protegits amb les garanties que s’estableixen a l’article 33 (propietat privada i herència, llibertat d’empresa, economia de mercat), allunyen d’arrel aquella interpretació”.
Aquesta lectura és d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional, per tant, aquest debat iniciat hauria de conduir de manera constructiva cap a una mica millor. Crec que l’immobilisme ja no és cap opció. Així doncs, sigui com sigui, l’article 129 de la Constitució consagra determinats principis socioeconòmics que actuen com a mandats dirigits als poders públics, que, per descomptat, els obliguen, i, per tant, el precepte necessita un desenvolupament normatiu, que és el que ara es pretén.
La menció a les cooperatives
La menció expressa a la Constitució d’aquesta figura, les cooperatives, es deu a la seva tradició i consolidació política, econòmica i social. Així, les lleis que desenvolupen el precepte constitucional reconeixen el valor de les fórmules cooperatives amb vista a aconseguir una integració més activa dels ciutadans en els diferents sectors de l’activitat econòmica del país: consum, crèdit, habitatge, treball, segons assenyala el jurista i exministre de Treball en època de la UCD, Rafael Calvo Ortega.
Les cooperatives demostren que alinear els interessos de capital i treball en la governança empresarial no només és viable, sinó més eficient i rendible. I que actuar amb la vista posada en els beneficis no cal oblidar-se de la responsabilitat amb el vessant social de l’empresa. Al contrari, les cooperatives demostren que un altre model de governança és possible, si volem continuar conservant el nostre entorn en condicions de vida acceptables per a la nostra generació i les que ens segueixen.
La co-participació o co-decisió s’entreveu com un contrapès davant d’una pràctica empresarial focalitzada únicament a retribuir al capital cada any més mentre que altres consideracions (laborals, mediambientals, arrelament territorial) quedin en segon pla.
Les cooperatives advoquen per continuar construint de manera col·lectiva una economia sostenible i resilient, que no es contraposi a la societat del benestar que tant ha costat construir. S’aposta per un entorn empresarial on l’única cosa que expliqui no sigui una carrera cap al consum desmesurat dels recursos naturals, o on els beneficis no s’aconsegueix a costa dels drets laborals de les persones treballadores, o de retallar la qualitat dels productes o serveis que s’hi ofereixen.
La realitat és que l’economia general no està entenent aquest missatge i la ciutadania no té força per si mateixa de contrapès. Per posar un exemple, diverses empreses tecnològiques nord-americanes, Meta i Microsoft al capdavant, acaben d’anunciar que faran fora a partir d’aquest mes de maig més de 16.000 treballadors, però no perquè a les seves empreses els vagi malament, -els seus ingressos van superar els 200.000 milions de dòlars el 2025 i els seus beneficis van superar els 60. en processos d’intel·ligència artificial. Cadascú que en tregui les conclusions.
