La professió docent ha esdevingut al llarg de la història un motor del canvi i de la lluita per les oportunitats amb un caire inclusiu i respectuós que, sovint, ha educat societats. Aquest llegat converteix la tasca dels i de les agents educatives quelcom imprescindible en la societat del benestar i un compromís que no es pot defugir.
Des de l’esplendorosa època cultura de la Grècia antiga, el paper de l’educador té un reconeixement distingit com a referent que, tal vegada, ha anat minvant de manera inversament proporcional al grau de professionalització, sovint, mal entesa.
Les actituds inherents a la docència són múltiples i es formen en paral·lel al compromís amb el desenvolupament personal. Per a consolidar una pràctica docent agradable i exitosa, cal conformar l’estructura del benestar docent.
El benestar docent és un procés dinàmic i directament influenciat pels condicionants ambientals (Aelterman et al., 2007)
Segons Day i Gu (2015), en termes generals, el sistema educatiu en què hem de treballar presenta una sèrie de reptes que cal gestionar per a desenvolupar la nostra tasca amb éxit
- La compleixetitat social i la manca d’equitat. L’escola ha de donar resposta a un ventall de necessitats molt alt i variat. I ho ha de fer de manera accelerada i amb caràcter d’urgència. Ens trobam davant mancances bàsiques sense l’assoliment de les quals no és possible que es produeixi aprenentatge.
- Les cultures de les pantalles és un altre desafiament. Incideixen directament en el creixement neuronal, en la capacitat d’aprenentatge, en la manera de conviure i relacionar-se.
- La pressió de les polítiques educatives augmenten la càrrega de treball de manera considerable. Temps i energia que no podem dedicar a l’acompanyament de l’alumnat.
- Els estàndards oficials poden suposar una pressió important per a l’equip docent i per a l’escola, tant per la preparació de les proves com per la repercussió, interna i externa, que poden tenir-ne els resultats.
- Les cultures d’alta demanda provoquen un nivell d’exigència elevat a l’hora de cercar actualitzacions o acreditacions que, en ocasions, poden ser allunyades de les necessitats de la pràctica docent i són fruit d’altres compromisos externs esdevinguts de la cultura de la immediatesa.
Tot plegat, suposa un augment de la sensació d’estrés, dificulta que es dediquin esforços a reflexionar i millorar la pràctica i debilita les relacions educatives.
Segons la definició del DIEC, resiliència és la capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses.
Totes ens podem sentir identificades amb les pistes que ens dona el DIEC amb la nostra pràctica habitual en exposició continuada i que exigeix capacitat d’adaptació i de superació però no cal alarmar-se perquè tenim en la resiliència una eina poderosa per a explotar.
Només cal desenvolupar la capacitat d’entendre i d’acceptar el context, confiar que el que feim val la pena i té sentit i encarar els reptes amb amb actitud de millora.
Aquesta barreja d’optimisme realista i competència però no és tan fàcil de gestionar amb èxit. Ironia a banda, cal treballar estratègies resilients per a poder fer la nostra feina en millors condicions… una persona resilient no neix, es forma.
Aquestes estratègies, beneficioses per al nostre benestar, depenen per tant, del context i de les relacions que se’n deriven; del rol que desenvolupam en aquestes relacions; del grau d’identificació i de compromís amb el projecte compartit; del sentiment de pertinença; de les connexions emocionals que som capaces d’establir i de les estructures organitzatives que engloben tot plegat.
El concepte d’identitat professional assumeix un paper important en el desenvolupament personal i docent de cada una de nosaltres. L’autoconeixement i el coneixement del sistema de relacions contextuals afavoreixen patrons de funcionament autònoms i eficients (Freire, 1998)
La identitat professional defineix el benestar docent i en la mida que entenem aquesta professió com quelcom de dimensions superiors a un horari laboral, aquest compromís vocacional amb la professió és un factor protector.
La lluita entre el jo docent i el jo personal pot suposar un conflicte. La connexió amb els valors que es desenvolupen a la feina i els valors personals fa que, si es produeixen en harmonia, esdevenen també un factor protector.
Es tracta d’un estil de vida entorn al plaer per al progrés de l’alumnat que produeix una energia emocional en les relacions educatives, marcant una missió clara, sense menysprear la complexitat del procés d’aprenentatge, cosa que implica un compromís extraordinari en la recerca de la millor metodologia per a cada situació.
Per això, és imprescindible creure en l’optimisme acadèmic i entendre que l’alumnat farà el possible per a arribar a les màximes expectatives, que les estructures afavoriran aquesta feina i que es produirà amb el suport de les famílies (Beard i altres, 2010)
Aquestes actituds desvetllen el nivell de realització professional que bàsicament es pot traduir a un mode supervivència, allà on l’escenari no és el més adequat però la intenció és compensar les mancances per a aconseguir l’èxit desitjable o tenir la gran sort de sentir-se complagut amb el sistema educatiu i reconèixer l’impacte positiu de la teva tasca, en l’alumnat.
Les eines necessàries en aquest trajecte són l’ètica de treball, l’optimització de recursos sostenibles, el domini de la didàctica, el foment de les comunicacions assertives amb les famílies malgrat les dificultats i la recerca de lideratge educatiu (lideratge distribuït, Spillane. 2001)
L’informe GEM 2024/5 de la UNESCO (leadership in education) defensa que el lideratge educatiu és un dels factors més influents en l’èxit educatiu i la qualitat de l’aprenentatge.
Explica també que la majoria d’estats desenvolupen poques actuacions per a què així sigui i la capacitació, l’autonomia, el suport i les condicions no són les adequades.
L’estudi destaca que aquest empoderament s’ha de traduir en bons plans formatius, processos de selecció acurats i reconeixement social, educatiu i econòmic. Potenciar la carrera professional del lideratge i assegurar-ne sistemes d’assessorament permanent, en són altres de les propostes.
Les reserves de cures en relació amb l’alumnat, com a recurs de vincle, creixement i aprenentatge; en relació amb els/les iguals i com a reconeixement d’un grup, fomenten la reciprocitat sota un context organitzacional propoci a la col·laboració autèntica. En la relació a cada individualitat des d’un context protector i segur, amb una acollida respectuosa, amb mecanismes d’acompanyament, un funcionament compartit de responsabilitats i de reconeixements, es troben algunes condicions facilitadores.
Al marge de compartir cures hi ha la tasca d’autocura que cal fer a nivell personal. Esdevé una eina de professionalització bàsica des d’on projectar les nostres actuacions. Sense aquest sistema de protecció és difícil construir i compartir la nostra millor versió.
L’autoeficàcia i la percepció de la pròpia competència vénen lligades a l’espai dedicat al desenvolupament professional continuat, no només amb formacions sinó especialment en la reflexió i la recerca d’evidències i millora.
La combinació de les variables explicades amb els canvis vitals que es produeixen condicionen els contextos escolars, més encara quan es produeixen esdeveniments inesperats d’embergadura, en què la flexibilitat i la capacitat d’adaptació esdevenen sovint qualitats imprescindibles.
La investigació VITAE de Duy i altres (2007) aprofundeix en l’evolució de l’experiència laboral.
La inversió del sistema en el benestar docent és altament beneficiosa no només pel cost econòmic de les substitucions sinó per l’afecció directa en l’alumnat. Els estudis demostren que l’alumnat que ha patit llargues absències del seu equip docent obtén pitjors resultats en les proves estandarditzades i, més encara, en aquell alumnat vulnerable.
Podem generar benestar docent des de la perseverança en l’ètica de treball, la millora del maneig de l’aula, les actituds proactives de superació, la cura de la carrera professional en totes les dimensions, la confluència dels valors professionals i els personals, fomentant el sentit de l’humor, estratègies de regulació d’emocions, l’optimisme, l’enfocament de perspectives realistes, l’actualització competencial, la capacitat d’adaptabilitat, la capacitat de demanar ajuda i rebre retroalimentació, la creació de xarxes de suport i de creixement, amb relacions personals i professional significatives, solucions creatives i científiques que aborden la naturalesa real dels conflictes i no l’anàlisi superficial o sensacionalista, la confiança en la bondat i en l’encert, generant sistemes de mentoria, potenciant la idea que tothom pot aprendre des de la minimització de les adversitats… una vegada més la importància del lideratge en la conservació i la promoció de la cultura de centre i la valoració sistemàtica d’allò aconseguit i no només allò que en manca.
Kico López, president de la Sectorial d’ensenyament de la UCTAIB
Des la sectorial d’ensenyament de la UCTAIB volem agrair el suport de ARÇ COOPERATIVA i la seva confiança amb aquesta nova etapa de la nostra revista Còdol.
