Parlem de feminisme, combatim les desigualtats
Dissortadament no passa dia que, en obrir el diari o llegir les notícies digitals, ens deixem d’esverar per qualque notícia relacionada amb algun tipus de discriminació cap a la dona. D’una banda sembla que la consciència feminista ha crescut de manera exponencial, com ho demostren les grans manifestacions del darrer 8 de març, on les dones -i també molts d’homes- sortiren al carrer per expressar de manera contundent el seu rebuig cap a qualsevol forma de violència o segregació sexista; de l’altra, emperò, observam com agafen força algunes opcions ideològiques que veuen en això del feminisme poc menys que una burda enganyifa, un pretext per subvencionar institucions i organismes que alimenten la ideologia de gènere en qualsevol de les seves formes i manifestacions.
La proximitat d’un nou vuit de març, tanmateix, hauria de servir per reflexionar amb serenitat sobre la realitat del món de la dona avui en dia. I aquesta realitat, agradi o no als sectors més recalcitrants, passa per coses tan evidents com que moltes dones, només pel fet de ser-ho, tenen por d’anar totes soles pel carrer, o que, tal com publicava un diari no fa gaire, guanyin fins a un 15,4% menys que un home per la mateixa feina. A això s’hi han d’afegir les traves que encara ara tenen per accedir als càrrecs directius o les esgarrifoses xifres que, any rere any, deixen una mala fi de dones assassinades pels seus companys o parelles sentimentals. En aquest terreny, no ens cansarem de dir-ho, el paper dels homes és clau: elles ja han manifestat amb escreix la seva disconformitat amb aquest estat de coses; ara cal que nosaltres facem una passa ferma i decidida, sense complexes ni ambigüitats, perquè la igualtat de drets sigui alguna cosa més que una curolla inassolible.
No ens ho posen fàcil, és vera. El model patriarcal continua vigent en moltes facetes de la nostra existència. Per acabar-ho d’adobar, les xarxes socials han amplificat comportaments que vulneren la dignitat de les dones, especialment entre la població adolescent masculina, que veu com una actitud “normal” el fet de controlar el mòbil de les al·lotes o vigilar les companyies que freqüenten. Per no parlar també del control sobre la seva manera de vestir o comportar-se en públic, que elles sovint interpreten com una forma d’amor incondicional, quan en realitat es tracta d’un desig de domini de les seves voluntats tan obsessiu com malaltís. El món de l’esport, especialment el de l’alta competició, tampoc no és aliè a aquesta realitat: encara no fa gaire vàrem poder veure com l’entrenador de l’Atlètic de Madrid, Diego Simenone, a qui se li acaba de renovar el contracte amb una clàusula multimilionària, feia ostentació de genitals per celebrar un gol aconseguit pel seu equip en un partit de la Champions League. Testosterona fàcil, dirà algú, però també tot un símptoma de la salut esportiva de la competició d’alt nivell, un mirall per a molts de nins i joves que aspiren a emular algun dia els seus ídols, no ho oblidem.
Però no ens deprimim. Hi ha, malgrat tot, senyals per a l’optimisme. Mai com ara el feminisme havia gaudit de tanta acceptació entre la societat; mai com ara hi havia hagut tantes campanyes institucionals per conscienciar sobre la necessitat d’avançar cap a un canvi real, per bé que aquest troba encara resistències importants, especialment entre els homes. Ja ho va dir al seu moment i de manera prou encertada el periodista Carlos Carnicero, qui va definir la violència masclista com “Un crimen contra la humanidad, el último reducto de resistencia del hombre ante lo que ha considerado tradicionalmente como un objeto de su propiedad”. Al nostre parer és una definició que conté els elements claus de la que sens dubte és la major de les expressions de desigualtat entre homes i dones. D’una banda es tracta d’un crim, és a dir, un assassinat en tota regla, i per tant una vulneració del més important i elemental dels Drets Humans, el dret a la vida. De l’altra, constitueix un bastió de defensa dels nombrosos privilegis que, simplement per ser home, s’han concedit a la meitat de la població i que tradicionalment han col·locat les dones en una clara posició de submissió respecte del col·lectiu masculí. Per últim es destaca el caràcter instrumental de la dona, abocada sovint a les funcions merament reproductives o de cura de la llar i dels infants.
Són conceptes sabuts i analitzats pels experts fins a la sacietat, la qual cosa no impedeix que aquest tipus de violència es cobri cada any desenes de dones en un degoteig sagnant i al qual mai de mai ens hauríem d’acostumar. Aquest nou 8 de març esdevé una nova oportunitat no únicament per reflexionar-hi, sinó també per posar fil a l’agulla i veure què podem fer perquè l’anhel de la igualtat deixi de ser una quimera impossible. I els homes no podem romandre aliens a aquest clam, com si no anàs amb nosaltres o no ens afectàs. La igualtat és bastant més que una justa i legítima aspiració feminista: és el mateix fonament de la democràcia, que es basa en el fet que tots -és a dir, homes i dones- som iguals en drets a tots els efectes. Així de senzill i així de complicat, vists els nombrosos obstacles que una premissa tan elemental troba encara entre nombrosos sectors de la ciutadania. Facem sentir la nostra veu, doncs, però també -i sobretot- actuem de manera responsable i decidida davant qualsevol vulneració dels drets de les dones, sense el concurs de les quals no hi ha futur ni existència dignes d’aquest nom.
Miquel Àngel Lladó Ribas
Portaveu d’Homes per la Igualtat – Mallorca
Agraïments ARÇ COOPERATIVA
Des la sectorial d’ensenyament de la UCTAIB volem agrair el patrocini de ARÇ COOPERATIVA i la seva confiança amb aquesta nova etapa de la nostra revista Còdol
