Feia una fresca agradable. El carreró de l’Almudaina, situat just al bell mig de la ciutat més genuïna, era com una catifa llarga que assenyalava el camí d’entrada al palau de ca n’Oleo, superba construcció, portal ample que convidava a entrar per seguir mirant el vespre estelat al seu pati palmesà. La I Nit de les cooperatives, organitzada per la Unió de Cooperatives de Treball Associat de les Illes Balears, feia oloreta de tardor tranquil·la.
La gent començava a entrar. Entre converses de jaqueta penjada al braç, alguna fotografia furtiva, una mica d’olor de menjua que qui sap d’on prové, el rellotge escurçava la distància entre la recepció i el saló d’actes.
Sonà la música. En Jaume i els seus fills, en plena simbiosi entre el saxofon, el baix i la guitarra elèctrica, descosiren el silenci i de la mà d’un jazz genuí, repartiren les notes entre els espectadors. A poc a poc, la sala era New Orleans i no hi havia peu tranquil a terra. Arts i Sons, la cooperativa porrerenca, va honorar la inauguració d’aquesta I Nit de les cooperatives.
Totes les autoritats del Govern i del Consell assegudes a primera fila. Puntals com calia, exactes amb els gestos. La resta del quòrum, entitats i organitzacions, cooperativistes i amics, omplien la sala. Gent dreta, xiuxiuejaven discretament, sense molestar les presentacions, algú es ventava amb el programa de mà, començava a fer una mica de calor.
Després de la música, l’esquema d’inici de la cerimònia establia l’ordre, del jazz a la sintaxi calculada, dels ritmes apassionats a la paraula mesurada. I començà la nit.
Malena Riudavets, presidenta de la UCTAIB, aparegué per ser la paraula de les cooperatives. Recordà que són l’essència de l’economia social. Parlà de grans pensadors, del treball compartit, del compromís, va fer apologia de les persones per damunt del capital, de la responsabilitat de les empreses que ensenyen valors i que deixen l’herència que permet la il·lusió d’un món millor. Mentre, la nit seguia passant.
El programa avançava fidel. Hi havia alguna fua sobre l’escenari, algun misteri encobert d’entrades i sortides discretes que només feia mantenir una mica l’expectativa. Mentre la presentadora llegia, es començava a descobrir que hi hauria teatre: «Una peça dinàmica i didàctica per aprendre que el model empresarial cooperatiu, per si encara no ho sabíeu, és un sistema democràtic on el més important no és el capital, són les persones», escoltà el públic. Carles feia fotos amb la seva Canon, mentrestant, ocupava el passadís que xapava en dos el grup del públic; on posava l’objectiu disparava a l’esperança. Enric controlava nerviós el rellotge.
El guió era original de Pepa Ramon de la cooperativa Teatre Sans i l’obra que interpretaren els alumnes de teatre de 4t d’ESO d’Es Liceu va ser adaptada i dirigida per Rafel Fiol, soci i professor d’aquesta mateixa escola. «Un grup d’amics, desil·lusionats amb el seu futur laboral, s’engresquen en una nova aventura professional que estan segurs que els pots canviar la vida. Mentrestant, un grup de «Kellys» intenten alliberar-se del pes d’un empresari que els explota. Tots junts emprendran una aventura cooperativa d’unes conseqüències molt divertides».
Dos, tres, sus… Cooperativa! va irrompre de sobte i la Nit seguia vestint-se de gala. Les actrius i els actors captaren el públic, dibuixaren el tarannà de les cooperatives, i aconseguiren des de l’humor, retratà el seu funcionament i afrontà els tòpics: «no som ni cumbas, ni hippies ni flipats…».
La Nit, amb majúscula, seguia convidant les arts. Havia entrat de puntetes la música com a aperitiu, s’havia servit teatre en safata d’or per celebrar la troballa, aquesta nit ja era quelcom especial. «Us hem reunit aquí…». Tot tenia regust de cerimònia. Semblava que s’organitzaven unes noces, i per un moment, tot feia pensar que apareixia un ministril per celebrar els vots i l’aliança. Realment, el camí no era tan esgarrat.
Feia vint-i-cinc anys que algunes de les cooperatives presents decidiren comprometre’s i muntaren amb els recursos mínims amb i les expectatives al màxim les seves empreses per demostrar que tot estava per fer i tot era possible, parafrasejant el gran poeta. El temps, amb la seva inapel·lable sentència, els havia obert les portes necessàries, els havia posat els esculls més punxants i elles, les cooperatives esmentades, havien posat els seus somnis dempeus a terra i havien convertit cada pedra en un projecte. Un rere l’altre.
I allò que el destí ha unit… S’havia de celebrar: els primers vint-i-cinc anys de constitució de sis cooperatives de treballs. Les autoritats presents assumien ara la feina de lliurar un petit reconeixement com a record de la trobada. Els representants del poble amb el poble, tot recobrava significat, les cadires ja no eren tan còmodes i calia posar atenció perquè en qualsevol moment havien de fer el salt.
S’inicià la digna passarel·la. Jaume Julià, Director Territorial de Catalunya i Illes Balears de Cajamar desvelà el gran secret: un banc que és cooperativa. Entusiasmat, confessà que s’acusava d’esser un poc hippy, un poc cumba… Orgullós dels orígens, presumí de les arrels, esperà damunt l’escenari per entregar una serigrafia a la primera cooperativa reconeguda aquesta nit: Comedor Escolar Infante Don Felipe.
Aquest era el pacte previ: l’autoritat parlava i entregava després d’un vídeo de presentació un detall a cada representant d’aquestes cooperatives. L’ordinador que projectava el vídeo va sembrar el pànic per uns instants: no funcionava el so i tot es va aturar uns minuts espessos. Jaume d‘Arts i Sons posà la seva mà d’entès sobre la taula de control, Xavier feia de mosset…i de sobte es va disparar algun ressort que va eixordar des del més profund racó del palau. Recuperats del soscaire, pujaren a l’escenari els representants del Comedor Escolar Infante Don Felipe. Baixaren ràpidament després de la foto de rigor, sense parlar des del faristol… Els nervis, la incertesa, la manca de pràctica, l’emoció del moment, no saber cap on mirar, la impressió de l’espai estibat, atrapats per aquesta nit ja màgica.
FRIDAMA, cooperativa del sector comercial de les màquines expenedores automàtiques i màquines frigorífiques no va comparèixer. Era la següent protagonista. Però tot havia de continuar, com les funcions del teatre. Realment havien avisat i tot estava previst. Malena Riudavets i Toni Aguiló pujaren a l’escenari i interpretaren escrupolosament allò que el guió establia: una li donà a l’altre la serigrafia, entre mirades de complicitat perquè ser ambdós de Menorca i compartir naixement des de la mateixa vorera de mar no era circumstància banal. FRIDAMA tindria el seu premi, ja li farien arribar.
L’equador d’aquesta vesprada de reconeixements emergia. Bel Busquets, Vicepresidenta de Cultura del Consell de Mallorca no va improvisar gens ni mica perquè el seu discurs no era tampoc res inventat. No va poder dissimular la seva pertinença al món cooperatiu. Des del faristol, anà i vingué des de la formalitat a l’enyorança, des de l’orgull de sòcia a la rectitud del càrrec. Allò que li va ensenyar el món cooperatiu, confessà, li havia servit perfectament per gestionar la res pública. Els aplaudiments foren gotetes de pluja còmplice, llavors.
Seguia la nit. Bel Busquets acomplí la seva funció i lliurà la serigrafia a dos representants de la cooperativa Treballadores socials de la part Forana, dedicada al servei d’ajuda a domicili i pionera a les Illes Balears en el seu sector. Un d’ells confessà allò que era una petita intuïció: Que ho és, de difícil arribar als vint-i-cinc, però quin camí recorregut d’aprenentatge sobre les dificultats!
Vanessa Rosselló, Directora General de Promoció Econòmica, Emprenedoria i Economia Social i Circular del Govern de les Illes Balears assumí la responsabilitat del seu paper i, abans de lliurar el reconeixent a TCA, seguí l’esquema dels seus companys de cadira dirigint-se al públic: molt conciliadora envers l’economia social, parlà d’enteniment mutu, de col·laboració, de promoure projectes i d’ajuda institucional, posà el seu càrrec a disposició de les necessitats de les cooperatives. TCA Seguridad, a través de les paraules d’un dels seus socis fundadors, deixà entreveure que era molt allò que encara els restava per fer. Dedicada als extintors, molta gent del públic descobrí que aquesta cooperativa també feia projectes, estudis i plans d’emergència. La seva portaveu anuncià que esperava amb entusiasme que d’aquí a vint-i-cinc anys més alguns dels hereus pujàs a recollir un altre reconeixement com aquell.
El temps estava ajustat al màxim. Quedaven dues cooperatives, en aquest cas, de l’àmbit de l’ensenyament i dues intervencions dels representants del poble. L’ordre de les coses no s’havia capgirat en absolut i tot seguia la parsimònia. Sotavent, dedicada al servei de formació d’adults i Gianni Rodari, escoleta cooperativa amb un projecte educatiu engrescador, valent i contextualitzat a la realitat dels infants.
Isabel Castro Fernández, Consellera d’Administracions Públiques i Modernització del Govern de les Illes Balears, tenia la missió de donar pas a la cooperativa Sotavent després de parlar una mica. No es va estendre massa, va fer un balanç del seu càrrec a la legislatura anterior i va destacar el fet d’haver pogut participar i donar impuls a la llei de microcooperatives. Realment, el cooperativisme no era tan aliè a l’esfera política, semblava.
L’expedició de Sotavent arrasà damunt l’escena, espontanis, agraint el detall del reconeixent. Feren referència al teatre dels alumnes del Liceu que minuts abans havien retratat les cooperatives…«Jo sóc la del regalet personal», confessà la portaveu al·ludint a un dels personatges de l’obra.
Arribà l’hora de llevar àncores. Però en aquest oceà navegat, encara restava pendent un darrer port i gaudir de les vistes. Quedava la cooperativa d’ensenyament Gianni Rodari que realment celebrava els seus 27 anys de constitució, tot s’ha de dir. Martí March, Conseller d’Educació, Universitat i Recerca de les Illes Balears va fer esperar una mica la darrera cooperativa. Parlà entusiasta de l’educació infantil, de la seva primera incursió en el món de la política municipal en aquest àmbit. Havia plogut des d’aleshores. Coneixia bé la cooperativa i no era d’ara; no debades, la posà com a model que ell voldria traslladar per a l’educació pública. Paraules majors.
Tota l’escoleta pràcticament va pujar per celebrar l’avinentesa. Només faltaven algunes cadiretes baixetes i alguna tauleta diminuta, uns platets amb fruites i unes pintures de colorets per semblar com si estassen a casa. La portaveu confessà orgullosa que, si tornàs a néixer, repetiria, que tornaria a muntar Gianni Rodari sense canviar res del que havien viscut.
Pràcticament s’havia acabat tot. Es va agrair a Malafolla, col·lectiu que pretenia colpejar els canons grisos i conformistes d’aquesta societat mitjançant la feina gràfica i visual, el disseny de les serigrafies lliurades aquesta I Nit de les cooperatives.
Teló gairebé posat. Arts i Sons clausurarà aquesta vetllada amb un parell de peces del seu Projectart Jazz. Pura màgia. Quan acabaren les tres peces ningú no es movia, ballaven les notes encara en la pell del públic. Ningú no gosava trencar el pacte de silenci. En Jaume començà a recollir els cables i a poc a poc el descens a la terra se succeïa.
Pep Socies, cuiner de sa Pobla enamorat dels fogons i entusiasta dels productes de la terra, esperà fora del saló d’actes al capdavant d’una taulada plena de petites i sucoses viandes. El banquet proposava des d’una picada de llenties, un beuratge de carabassa o una truita colorista de verdures, pures delicatessens. L’explosió de la tortada Sacher de xocolata irrenunciable amb regust lleuger de licor de taronja era el més semblant a l’ambrosia dels déus de l’Olimp. Un impacte per als sentits quasi a les nou del vespre després d’una vetllada llarga com aquella.
Quina sort esser allà. Quina sort que la UIB ens cedís per unes hores Ca n’Oleo per honorar les cooperatives
La porxada de l’entrada bullia en dia feiner. Les jaquetes ja estaven posades, no massa embotonades perquè no feia massa calor, realment. I totes i tots, encantats de la vida.
Jo mateixa, aquell vespre
Trobareu informació i fotografies de la I NIt de les cooperatives si pitjau aquí
Des la sectorial d’ensenyament de la UCTAIB volem agrair el patrocini de ARÇ COOPERATIVA i la seva confiança amb aquesta nova etapa de la nostra revista Còdol
