Créixer des del plaer del moviment

Així és com donam inici al moment de joc dins la sala de psicomotricitat, donant l’entrada a un espai privilegiat on els infants, a través del gaudi del moviment i del joc, troben l’oportunitat de poder fer grans passes en el seu camí evolutiu. Un camí que, per pròpia naturalesa, va del cos, del moviment, de la pura acció i la pulsió, al desenvolupament de la capacitat cognitiva, sempre influenciat, impregnat i acompanyat per l’emoció i el vincle. Un recorregut que, de manera simbòlica, ofereix cada sessió de psicomotricitat, on cada infant es pot col·locar i transitar segons el seu moment evolutiu i les seves necessitats. En paraules d’Aucouturier, referent cabdal dins la psicomotricitat vivencial, un camí que va del plaer de fer, al plaer de pensar.

D’acord amb aquest itinerari evolutiu, les sessions de psicomotricitat segueixen una estructura comuna que es divideix en diferents parts o moments, els quals poden variar en durada i organització depenent de l’estadi  evolutiu i les necessitats dels integrants del grup.

Ritual d’entrada

Així, previ al moment de tomar la torre que encetava aquest escrit, duim a terme el ritual d’entrada. És el moment de la sessió en el qual els infants arriben a la sala, es lleven les sabates i es posen els calcetins antilliscants, si el fred ho requereix, tota una tasca d’autonomia. Si no, millor anar en peu enterra, ja que afavorim el contacte directe de la pell amb l’entorn, augmentant la informació sensorial que rep l’infant, enriquint així l’experiència dins la sala.  

En aquest moment de la sessió ens saludam i recordam qui no ha vengut, amb l’objectiu que tothom se senti reconegut i afavorim alhora el vincle i sentiment  de grup. 

I no podem començar a jugar sense recordar les normes bàsiques: 

• Cuidam el nostre cos i el dels altres.
• Quan deim “1,2,3, el joc s’ha acabat”, tothom torna a seure al mateix espai de trobada.

Que les normes siguin poques i clares, i si és possible enunciades en positiu i de manera constructiva, és essencial per tal de proporcionar al grup un marc contenidor, el qual ofereixi la seguretat i confiança necessàries perquè cada infant pugui mostrar-se tal com és. Com diu Lapierre, dins la sala hi ha moltes coses permeses, però aquesta permissivitat només adquireix sentit dins un ordre assegurador, ja que la seva absència crea un clima d’angoixa. Aquest ordre és entès com a llei, que es concreta en les normes, i que és representat pel rol de psicomotricista, el qual ha de trobar l’equilibri entre l’ordre assegurador i la flexibilitat per respondre a les necessitats de cada infant i del col·lectiu. Poden sortir altres normes fruit de la necessitat i de les dinàmiques del grup, les quals es poden pactar o crear amb els infants.

Un altre element clau, que permet la creació d’aquest clima de seguretat i confiança, és el vincle que es forma entre infant i psicomotricista, que es cultiva a través de la relació, el contacte, la mirada, la presència i la disponibilitat a tots els moments de la sessió. 

Que l’infant se senti escoltat, respectat i acompanyat, sense sentir-se envaït o jutjat, són la resta d’ingredients que permeten crear aquest marc assegurador. Un espai on se senti acollit, sostingut i còmode per mostrar-se de manera autèntica, poder jugar a plaer sense prejudicis, i així poder fer les passes necessàries per formar la pròpia imatge, el seu jo, a partir de la relació amb l’espai, els materials i amb els altres (adults i infants). Una mirada que no jutja, que acull, que accepta, i que parteix de les potencialitats de cada infant, junt amb l’escolta activa i la disponibilitat, són actituds imprescindibles en l’especialista en intervenció psicomotriu, per tal que tot això pugui passar.

Seguint amb el desenvolupament de la sessió, un cop situats en l’aquí i en l’ara, en l’espai de la sessió de psico, ja només queda escalfar un poc el cos, generalment amb algun tipus de ritual (una cançó, dansa o seqüència de moviments coneguts…) i ja ens preparam per tomar la torre!

Espai corporal o sensoriomotriu

El desitjat moment de tomar la torre, marcat per l’1, 2, 3, sus!!!!, és el moment d’explosió motriu que dona pas al moment de joc de la sessió.

S’inicia amb l’espai corporal o sensoriomotriu, moment dedicat als jocs que impliquen major moviment i acció motriu, els quals afavorim mitjançant la disposició de la sala i dels materials, junt amb les nostres intervencions no directives. Dins aquest espai podem veure jocs de seguretat profunda, de descàrrega, d’oposició, de destrucció i reconstrucció, d’omplir i buidar, d’aparèixer i desaparèixer, combinats amb moviments més primaris com rodolar, caure, gronxar-se, fer equilibris… on els infants viuen sensacions que els porten a moments plaents més primigenis de la seva evolució, on encara no hi ha capacitat d’abstracció, on les imatges mentals són poques i arcaiques i les vivències, podríem dir que queden gravades en el cos. Els jocs de competència motriu, els quals requereixen un major coneixement i control del cos, i haver establert ja certa relació plaent amb el món exterior, tals com bots amb profunditat, el conqueriment de les alçades (enfilar-se, grimpar…), equilibris precisos… també són característics d’aquesta part de la sessió.

Reviure aquestes sensacions des del joc i el plaer del moviment, ajuden l’infant a assegurar-se, a consolidar les seves consecucions evolutives, a enfortir vincles, per tal d’anar afrontant nous reptes de desenvolupament i poder fer noves conquestes, les quals en moltes ocasions es consoliden a través de la repetició lliure dins una situació de joc i per pur plaer. No és estrany veure dins la sala un infant que acaba de conquerir alguna fita, com per exemple el bot des d’una alçada considerable, i veure com el repeteix i repeteix des del gaudi, a vegades demanant l’atenció de l’adult per tal de mostrar-nos la seva conquesta i rebre el nostre reconeixement, que fa que es senti vist i valorat.

Espai emocional o de joc simbòlic

El següent moment de la sessió, tot i que les fronteres no es marquen ni existeixen de manera clara, és l’espai emocional o de joc simbòlic. Sabem que el joc és l’eina essencial que tenen els infants per entendre el món i un gran facilitador per posar-se en relació amb l’altre, i la sala de psicomotricitat és un espai privilegiat per posar-ho en pràctica. Per aquest motiu, treim les teles per afavorir l’aparició d’infinitat de personatges, que es poden combinar amb la resta de materials de la sala com els coixins, per construir cases, castells, coves, autocars, avions que els porten a viure innumerables aventures… Amb tot això facilitam la posada en acció de l’imaginari i el món interior de l’infant, per a través del joc, poder assimilar i entendre la realitat que viu fora de la sala.

En aquest moment es juguen pors, desitjos, experiències noves… que abordades des del caire lúdic, i projectades damunt els personatges i rols adoptats, ajuden a assimilar, col·locar i transitar vivències, fet que  permetrà  evolucionar l’infant en l’estructuració i construcció del jo, abordant-ho de forma assumible des del gaudi i el plaer.

Així, podem veure infants que construeixen un hospital i van al metge, jugant-hi la seva por, o altres que són superherois en el seu desig i necessitat de ser forts, de tornar grans,  de poder dominar una situació… Altres que gaudeixen jugant que els cuidin, altres fent de cuidadors. Apareixen éssers malvats, salvadors, transgressors… tot un univers de possibilitats, on cada nina o nin pot posar en joc i elaborar tot allò que ha de menester per créixer i evolucionar.

Espai de representació o creatiu

1, 2, 3, el joc s’ha acabat! 

És la frase que, precedida d’un avís  que queden cinc minuts de joc, anuncia que arriba el moment de la representació. En aquest espai treballam la descentració,  entesa com la capacitat de prendre distància de l’acció, de la vivència i de la pura emoció, per poder passar a l’abstracció, al pensament.

Passam del moviment a la calma, de l’acció del cos a la representació mental, al pensament. Oferim als infants un espai de tranquil·litat, amb materials i eines per poder plasmar les seves vivències. Sovint ho feim de manera oral, sigui a través d’un conte o història inventada per l’adult, on l’infant pot veure reflectit el que s’ha viscut, o en una conversa on cada infant relata oralment què ha estat important per ell. També es pot dur a terme gràficament amb la producció d’un dibuix, mitjançant el modelatge amb plastilina, o a través de construccions fetes amb fustes.

Ritual de sortida

En acabar la proposta de representació, arriba el final de la sessió, el ritual de sortida. En aquest moment, a través d’alguna cançó, gest, o proposta senzilla, ens acomiadam de cada infant. D’aquesta manera es marca la sortida de la sala, es dona per tancada la sessió i tot allò que s’hi ha viscut, amb la possibilitat de reprendre-ho la setmana següent, o d’iniciar una nova història. Mai sabem què ens espera dins la sala, només tenim assegurada l’oportunitat de veure créixer i evolucionar els infants des del plaer de fer, de ser i de pensar.

Arribats a aquest punt, hem pogut veure que el recorregut de la sessió de psicomotricitat pren com a base un itinerari que és universal en el desenvolupament dels infants, sempre tenint clar que cada un fa el seu propi recorregut, i al seu ritme. També posa el focus en la dimensió corporal, la cognitiva i l’emocional, entenent l’infant com un ésser global, on cos, emoció i cognició són un tot inseparable. En la intervenció psicomotriu llegim l’expressivitat motriu per entendre l’infant, i jugam molt amb el plaer del moviment i l’acció del cos. Tot i això, tenim clar que les tres dimensions estan estretament lligades, i que cada una influeix sobre l’altra de manera intensa i indiscutible.

Aquesta concepció global de la persona, junt amb les actituds descrites que desplega l’especialista en psicomotricitat, tals com la mirada respectuosa que no jutja i que parteix de les potencialitats, l’escolta activa, la seguretat oferida a través de la llei i de la proximitat, i la cura cap al vincle i les relacions, són les característiques que fan prendre sentit a la intervenció psicomotriu dins el projecte educatiu de Mata de Jonc, ja que coincideixen plenament en la perspectiva i l’essència de l’ideari que els sosté.

La cooperació i el treball en equip també són eixos del projecte de la nostra escola. Per aquest motiu, el fet que es faci cointervenció dins la sessió de psicomotricitat, amb l’objectiu d’oferir la mirada i disponibilitat necessàries per atendre de manera ajustada i adequada les necessitats dels infants, és una més de les característiques que conflueixen. 

Aquesta convergència de mirada, de filosofia, de maneres de fer, és el que explica i dona sentit al fet que la intervenció psicomotriu educativa sigui un dels joncs del projecte de la nostra Mata.

A hores d’ara podem dir que és una proposta consolidada dins els primers nivells educatius de la nostra escola: i és ben viva, alhora que de cada cop pren més sentit. I en pren especialment en l’era digital i de la realitat virtual en què vivim, on valorar el cos, el contacte i la posada real en relació amb l’altre com a base ineludible de la formació de la persona, és més necessari que mai. 

1, 2, 3, el joc no s’ha acabat!!!!

Equip d’Educació Infantil de Mata de Jonc

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA

• ARNAIZ, P., RABADÁN, M. y VIVES, I. (2001). La psicomotricidad en la escuela: una práctica preventiva y educativa. Málaga: Aljibe.
• AUCOUTURIER, B. (2004). Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz. Barcelona: Graó.
• CAMPS, C. (2008). “La observación de la intervención del psicomotricista: actitudes y manifestaciones de la transferencia”. Revista Interuniversitaria de Formación del Profesorado, 62 (22,2) (2008).

Des la sectorial d’ensenyament de la UCTAIB volem agrair el suport de ARÇ COOPERATIVA i la seva confiança  amb aquesta nova etapa de la nostra revista Còdol.