Juguem, imitem, parlem, caminem, investiguem i observem de manera natural i inherent a l’espècie humana. Des que naixem ho fem, senzillament, perquè genèticament estem programats per fer-ho; però no llegim ni escrivim de manera espontània. L’alfabetització és un conveni, un mètode, un consens cultural que ha permès l’evolució del que som i que ens ha modelat com a civilització.
Partint d’aquest punt, ens agrada concebre l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura des d’una posició d’empatia pedagògica. És un exercici de consciència i de memòria a parts iguals: de consciència, perquè ens convida a situar-nos en el lloc de l’infant que s’enfronta per primera vegada als traços i grafemes que componen l’escriptura; i de memòria, perquè ens obliga a recordar que, com a adults, sovint hem oblidat que allò que per a nosaltres és un missatge clar, per a ells és un jeroglífic, un codi secret ple de formes que demanen ser desxifrades. Recuperar aquesta mirada ens situa, als i les mestres, en una posició d’inici privilegiada: aquesta consciència ens permet “llegir” amb més precisió en quin punt es troba cada infant i traçar el camí que necessita recórrer per construir el seu aprenentatge.
La mirada de l’infant d’avui es troba amb barreres que els docents amb alguns anys d’experiència mirem de comprendre amb una barreja de perplexitat i responsabilitat. No es tracta de caure en la nostàlgia estèril de “qualsevol temps passat fou millor”, sinó d’analitzar una evidència clínica i d’aula: els nins i nines actuals presenten particularitats i ritmes diferents. Vivim en la societat de la sobreestimulació i la immediatesa, on el dictat de les pantalles fragmenta l’atenció, endarrereix el llenguatge i erosiona la paciència. Fa uns anys, la nostra tasca es concentrava a ensenyar unes habilitats que eren més senzilles d’abordar d’entrada; avui, ens veiem obligats a superar barreres prèvies i a gestionar una realitat molt més complexa abans, fins i tot, de fixar els ulls sobre el paper.
Aquest context, que sovint sobrepassa les mateixes famílies, per a qui anar a contracorrent de la inèrcia social és una tasca titànica, configura un escenari on la cultura de l’esforç i la tolerància a la frustració es tornen febles. La immediatesa del regal i l’estímul instantani xoquen frontalment amb la pausa que exigeix el codi escrit. D’aquesta manera, l’entrada al món de la paraula escrita ha de competir ara amb el magnetisme dels vídeos ràpids amb colors cridaners, l’scrolling infinit i un consum digital que sovint escapa al control parental per una bretxa generacional inevitable. En aquest ecosistema, el llenguatge escrit corre el risc de percebre’s com un procés lent i, per tant, menys atractiu.
Un mosaic de realitats
Aquesta anàlisi genèrica sobre la infantesa actual pren una forma molt concreta en el dia a dia del nostre centre. Ens trobem davant una realitat profundament heterogènia (un mirall de la nostra societat local i, segurament, de tantes altres escoles del país) on conviuen moltes tipologies familiars, bagatges socioculturals diversos, alumnat nouvingut i de famílies migrants que sovint s’han de moure entre codis lingüístics i culturals diferents.
És una diversitat que es tradueix en una disparitat evident de necessitats que, si no s’atenen amb precisió, generen una escletxa que s’eixampla a mesura que avancen els cursos, convertint-se en
una distància cada vegada més complexa de revertir quan s’acosten al final de l’etapa de Primària. Ara, que això ja ho tenim més que comprovat en les nostres aules, cal abordar el repte des dels cursos més primerencs, allà on la plasticitat i la curiositat encara juguen al nostre favor.
L’espurna de la lectura: influir, modelar, persistir
A primer cicle, fonamentem el nostre projecte de lectura en aquestes tres creences:
1. La influència inevitable: com a docents, exercim un impacte en el nostre alumnat i triam, conscientment, que aquesta petjada sigui positiva i engrescadora. Ensenyar és influir.
Cada dia a classe, sense excepció, obrim les portes a la imaginació a través de la veu: llegim històries i contes vius. No ens limitem a descodificar un text: ens hi submergim. Modulem les veus, juguem amb els ritmes, accelerant el pols de l’aventura o alentint el suspens del misteri i convidem els infants a imaginar desenllaços possibles. Amb aquest acompanyament, el que realment pretenem és que la lectura trobi el seu lloc entre els plecs del seu cervell en creixement, que s’instal·li definitivament en el calaix de les vivències positives, allà on es guarden les coses que valen la pena.
2. El modelatge: l’ésser humà aprèn, en gran mesura, per mimetisme. Som el mirall on ells i elles es miren. Quan ens veuen llegir, imiten el model.
Volem que visquin el moment de la lectura com un espai valuós i especial. És la nostra manera d’encendre l’espurna de la curiositat: que el desig de descobrir històries pel seu compte neixi de la voluntat de reviure, de manera individual i autònoma, les emocions compartides amb el grup. Cada vegada que un infant agafa un llibre per iniciativa pròpia, sabem que el modelatge ha donat el seu fruit.
3. La constància: és la variable silenciosa de l’aprenentatge, aquella que, sense pressa però sense pausa, permet construir i créixer de manera sòlida.
Aquí reivindiquem la lectura nua: aquella que no és un instrument per resoldre un problema de matemàtiques ni un mitjà per entendre una exercici de medi. Parlem de la lectura empoderada i senzilla: la lectura per pur plaer. Estem convençuts que una gota diària i constant és capaç d’omplir, amb el temps, un gran tassó d’aprenentatges, vivències i reflexions privades que els acompanyaran tota la vida.
Els grups de l’èxit
Si partim de l’empatia pedagògica i de la premissa que cada infant maneja el codi escrit al seu ritme, no té sentit sempre mantenir una estructura rígida basada exclusivament en l’edat o el curs de referència. Per això, a les assignatures de llengües, desdibuixem la frontera entre primer i segon de Primària i creem espais d’aprenentatge basats en el moment maduratiu de cada infant. Tota aquesta mirada sobre la lectoescriptura es materialitza en les agrupacions flexibles verticals, formades per nins i nines dels dos nivells.
Considerem que és una mesura integradora que ens permet atendre l’heterogeneïtat de les nostres aules amb més garanties, oferint a cada infant el repte precís que necessita. D’una banda, acompanyem amb més calma i recursos aquells nins i nines que encara estan consolidant les qüestions elementals del cicle, evitant que es sentin perduts o frustrats per no arribar al nivell mig de la seva classe. De l’altra, oferim entorns d’expansió o més velocitat per a aquells que ja tenen el seu procés de lectoescriptura més madurat. Són grups vius i dinàmics: la flexibilitat és la clau. Un infant pot transitar d’un grup a un altre al llarg de l’any segons la seva pròpia evolució, assegurant que sempre rebi l’estímul adequat en el moment oportú. Es tracta de maximitzar l’èxit individual de cada alumne: quan l’activitat s’ajusta a la teva capacitat real, la motivació creix i l’aprenentatge esdevé una experiència gratificant.
En definitiva, entenem l’aprenentatge tant de la lectura com de l’escriptura com una escala infinita de petits graons. Sabem que cada infant puja al seu ritme: alguns ho fan saltant de dos en dos i d’altres necessiten agafar-se fort a la barana i respirar abans de fer la següent passa. Però el que tenim ben clar és que ningú no pot saltar al següent esglaó amb garanties si el previ no s’ha consolidat bé. La nostra feina no és empènyer-los cap amunt, sinó assegurar-nos que trepitgen sobre graons ben encimentats i estables.
L’escala compartida
Més enllà de ser eines pràctiques que ens han acompanyat durant mil·lennis, la lectura i l’escriptura són els motors que han modelat el que som avui en dia. No es tracta només d’adquirir coneixements; parlam d’un procés de transformació física: el cervell es modifica realment quan llegeix, creant noves connexions i enfortint la nostra arquitectura cognitiva. En l’era de la immediatesa digital, hem de ser conscients que delegar la lectura i l’escriptura a la tecnologia és com voler córrer una marató en patinet elèctric: arribarem al final, sí, però les nostres cames estaran atrofiades. Renunciar a l’esforç de desxifrar i escriure és renunciar a crear un pensament crític.
I no és només una qüestió fisiològica, sinó que és la base de la nostra llibertat. Llegir és, segurament, l’única tecnologia que ens permet crear imatges pròpies sense que ens les donin fetes; és l’espai íntim on neix la llibertat de pensament i on la ment s’atreveix a viatjar sense guions preestablerts.
Tanmateix, aquest ascens per l’escala del coneixement no pot recaure exclusivament en l’escola. Hem de desmitificar la idea que a llegir i escriure “ja n’aprendran a l’escola”. L’alfabetització té unes fases prèvies fonamentals que, massa sovint, detectem que han estat precàries en el context familiar. I el producte final són nins i nines amb dificultats lingüístiques que coincideixen amb una manca d’estimulació primerenca o una base oral insuficient, pobra o delegada a una pantalla.
Cuidar la llengua oral des del bressol és el millor regal pedagògic que una família pot fer. Parlar, escoltar, jugar amb les paraules i incentivar la curiositat natural són els fonaments sense els quals els escalons de la lectura i l’escriptura es tornen massa alts i feixucs. Per això, fem una crida a recuperar els mitjans, els llibres, els contes i, sobretot, els moments de calma i conversa a casa. Només si alimentem aquesta base oral i emocional podrem assegurar que, quan arribin a l’escola, cada infant estigui a punt per començar a pujar, amb pas ferm i il·lusió, la seva pròpia escala de llibertat.
Des la sectorial d’ensenyament de la UCTAIB volem agrair el suport de ARÇ COOPERATIVA i la seva confiança amb aquesta nova etapa de la nostra revista Còdol.
